Embafats i ensucrats

Embafats, ensucrats fins a la medul·la per un relat únic i uniforme, saturats d’un protocol rígid, de l’exhibició de riquesa, luxe i poder anacrònic. Aquest és l’estat en què podem quedar davant de tanta, i tan repetida, informació sobre el mateix fet. Quedarem estabornits per tanta repetició d’una notícia, d’altra banda, del tot previsible i gens sorprenent: la mort d’una dona de 96 anys. 
Isabel II ha mort i fa més d’una setmana que ens envolta aquest relat únic, amb algunes excepcions, reportatges i anàlisis sobre els aspectes menys idíl·lics de la monarquia britànica. Però, globalment, el discurs de mitjans generalistes, el relat per a les grans masses que consumeixen la informació més ràpida i visual, és únic i digne d’un conte per a nens petits. I de l’edat mitjana. 
La reina ha estat una senyora que destaca per haver existit, simplement per ser. I això, al segle XXI és estrany. No ha pogut fer política, no ha pogut opinar, només regnar, tenir súbdits i acumular una enorme fortuna. Defensen  el seu  paper de representació, d’unificació. Aglutinar els súbdits? Nacionalisme antic i caducat? Això no ho pot fer una altra figura més moderna i més econòmica?
La notícia ha envaït tots els àmbits i racons, com si tots fóssim súbdits d’aquesta senyora. A l’autobús, tota una àgora i lloc per al sondeig popular, soc testimoni d’un debat sobre una partidària de Lady Di, que argumenta convençuda “jo he vist la pel·lícula”  i un partidari de la reina. La conversa acaba amb una conclusió unànime: la mort de la princesa va ser resultat d’un complot contra ella. 
Algunes teles han enviat corresponsals per seguir el trajecte del fèretre i donar informacions enmig de Londres sobre l’itinerari d’aquell taüt, que els seus companys ja tenien a les redaccions perquè les agències el donaven. Poques anàlisis de la figura, només repetició de tòpics sobre com va ser de llarg el seu regnat, quants primers ministres va tractar, quants papes... Una vegada i una altra. Algun corresponsal parlava de com la policia havia obligat a marxar dues dones amb pancartes republicanes en una cèntrica plaça, o de com la policia havia controlat la conversa del periodista amb elles. Un altre home era detingut per haver escridassat el príncep Andrés. Apunts que ens fan intuir el rígid dispositiu de control d’una població que, d’altra banda, feia quilòmetres de cua per veure el fèretre i retre homenatge a la reina. 
El protocol, un dels més rígids del món, s’ha posat de moda i s’ha estès una gran admiració per tanta “pompa”, diuen “pompa”, per normes estrictes i antigues, pel triomf de les formes per damunt de tot. Un sol relat únic, tòpic i idíl·lic que, si canviem la reina per un altre personatge, segurament trobarem en altres casos. Fem-ne la prova.