Embalant la meva biblioteca

Aquest títol evoca una noble tradició entre la gent que escriu, que és la de parlar de la seva biblioteca. Però no ho faré en termes d’erudit, ni en termes acadèmics, sinó més aviat en paraules –com sempre– d’amateur, d’amant d’aquells objectes i del seu contingut. Procuraré ser auster i no fer una crònica d’enamorat, són un xic ensopides per a tothom qui no és el propi enamorat. M’agradaria parlar de la meva biblioteca com ho fa Walter Benjamin a Desembalant la meva biblioteca i dir allò que “la existencia del coleccionista, así pues”, cito en l’idioma de l’edició de què disposo, “oscila dialécticamente entre los polos del orden y el desorden».

M’agradaria parlar-ne como ho fa Alberto Manguel a Mentre embalo la meva biblioteca (2017), ja que potser em trobo en una situació més similar a la seva i el llibre viatja del prestatge a la caixa, i no al revés. En aquest llibre l’autor argentino-canadenc es muda de la seva casa medieval francesa cap a Buenos Aires, on dirigirà la biblioteca nacional –com un eco de Borges, per a qui llegí. La biblioteca li permet assajar sobre lectura i escriptura. I dic que m’agradaria, doncs és impossible fer-ho igual que aquestes dues veus magnes i definitòries de l’acte de llegir i de l’acte d’escriure.

Hi ha un sentiment –això diu molta gent a qui agraden els llibres– que aboca a la necessitat del contacte físic amb els volums. He sentit moltes vegades aquella frase en què aquests amants del tacte del cartoné o de la rústica es defineixen com a romàntics –ho deien sobretot en els temps en què creuàvem l’estret de les sirenes del llibre electrònic– ja que se suposa que el llibre en paper és un atemptat contra l’eficiència i que el gust pel paper només podia ser un capritx, un luxe, una despesa perquè sí, una pèrdua. A aquesta actitud se li adjudicava de seguida un idealisme impenitent. Certament, d’amor n’hi ha, però no menys que qui llegeix a la pantalla –pensi el lector, i de manera experimental, que cada llibre fos com un terminal connectat a un conjunt de bases de dades sense precedents ni comparació: perd valor aquell objecte? Durant molt de temps les biblioteques han estat això.

El llibre ha demostrat ser un objecte prou perfecte –un eco d’Eco– que a mi només em tremola quan l’embalo a les caixes de cartró, amb aquella olor de cartró cru, què en diré. No és solament el cartró i la seva olor, és l’adeu a l’espai íntim on he residit amb la meva biblioteca, la pèrdua de la forma i del continent que coneix les meves hores més tristes, les més felices, les més intenses i també les més tedioses –l’habitació pròpia de Virginia Woolf–, l’espai on he escrit contes artificiosos que visito i revisito sense convèncer-me –escriure és construir i reconstruir– i on he llegit Alice Munro, als contes de la qual hi veig la vida concreta en tota la seva austera complexitat i en els seus luxes gens superflus que l’arrodoneixen.

Allà, a terra, hi tinc les caixes, fent olor de cartró, esperant el seu trasllat a un nou espai. Però no tot és trist en aquest breu comiat. Embalar la meva biblioteca sempre m’ha estat útil per retrobar-me amb llibres coneguts i recordats i d’altres dels que no sabia res des de la seva adquisició. Retrobaments feliços que inunden el cap d’intencions, d’idees, de projectes i de voluntat.

Els llibres, durant tota la meva vida, han estat font de voluntat, mestres de vida –novel·la, assaig, poesia, teatre, art–, sempre em duen d’una manera o una altra cap endavant –per dir-ho d’alguna manera, ja que no estic gaire segur que el sentit de la marxa sigui aquest–. A la vida com a la biblioteca. Aquests que avui guardo a les caixes coneixeran de nou la llum, la llum que s’escapa entre l’ordre i el desordre.