Anècdota real o, més probablement, apòcrifa: s’explica que un regidor d’una petita ciutat de províncies del nord-oest espanyol va aparèixer un bon dia tot cofoi i saltironant per l’Ajuntament: “Visca! Visca! Ja som una gran ciutat. Ja tenim un embús de trànsit!” D’això ja fa unes quantes dècades, perquè des d’aleshores la tranquil·la població ja deu haver quedat asfixiada pel trànsit. Com la resta. Ens desplacem molt cap allà per parlar d’una situació en la qual més cap aquí ja en tenim un doctorat, però és que, ja em disculparan, em circula pel cap justament quan la circulació queda aturada. Un pensament molt recurrent, sí. També quan se senten totes aquestes veus –convençudes les unes, amb la boqueta de pinyó tantes altres– que clamen per un canvi en el model de creixement. Fins quan aguantarem el més alt, més ràpid, més multitudinari, més ple, més, més i més?
La qüestió és qui gosa posar-li el cascavell al problema del trànsit. S’albiren petites pinzellades, idees esperançadores, com aquesta de duplicar les freqüències entre Andorra i la Seu. Si és real, bona idea però clarament insuficient, a penes un altre sargit, com el de la gratuïtat. O l’aparcament dissuasori, que no sembla haver dissuadit gairebé ningú. En canvi, pensem alguns en aquestes hores de vida perduda que ens deparen les cues cap aquí i cap allà, ¿quin és el problema de deixar de banda les il·luminacions puntuals i fer estudis seriosos i integrals? Crear xarxes de transport realment útils, que portin el viatger allà on vol quan ho necessita i a un preu assequible? De contractar experts per fer informes ja en sabem una mica. Què tal si per un cop fossin útils i aplicables?
