Les propostes dels polítics sobre immigració tenen alguns problemes d’ordre pràctic. No es tracta de tirar-los tots al mar, com demanen els d’un partit ultradretà, però sí d’optar per altres solucions. Iniciatives com les del carnet d’emigrants per punts permetria fer un càsting amb notes d’accés i diverses proves, una mena de La Isla de la Tentaciones, sent Europa la temptació i ells els concursants.
Segur que cadenes com Telecinco o M6 s’hi apuntarien amb Alberto Núñez Feijóo o Marine Le Pen amb banyador informant des de la platja dels punts aconseguits pels demandants d’asil.
El projecte és engrescador, però té debilitats, com per exemple la llengua. Encara que a la majoria de polítics els sembli estrany, els idiomes es poden aprendre, tot i que Aznar va passar per Georgetown amb accent anglès de Colmenar Viejo i Abascal es va dirigir a Le Pen en puturrú de fuá versió La Trinca. El més divertit seria estendre les proves lingüístiques i sotmetre els diputats, senadors, consellers i consellers generals a exàmens de gramàtica i ortografia.
També s’hauria d’anar amb peus de plom per analitzar quins són els valors més afins a la cultura de cada país. Perquè segons en quin lloc una aplicació immediata d’aquesta normativa portaria l’expulsió immediata de treballadors que no saben el que és un pont i que fan més hores que un rellotge. Mentrestant, la situació es complica arreu atiada principalment per alguns partits que apaguen el foc amb gasolina mirant cap a un altre costat i per les xarxes socials. Ja ho va dir l’actor Chuck Norris: “Jo no començo la violència, jo prenc represàlies”.
