Emocions contraposades amb l’ai al cor

En treure el nas al carrer, aquest matí, baixava una mala flaire de per allà dalt, i he dit “cordons, quins alegrets que passen!”. L’arribada de la primavera ens ha portat fredor i ventades a dojo, i així ens ha gelat la sang, en lloc d’alterar-la.
Tot sembla estrany i capgirat, pertorbat, en aquest any funest i calamitós, com si anéssim de cap per avall, a contracorrent. Avancem a bursades i retrocedim a batzegades, com marionetes dislocades perdudes en un forat perdut i oblidat, entre dos potències que estreben per aquí i més enllà, submises i passibles enfront  d’imponderables que no aconseguim abastar.
Monòtonament, anem fent el trinquet de cada dia, sense exaltacions ni il·lusió, tot aplanat en un ambient enrarit, mig figa mig raïm. Ens anem esmunyint per la vida, que passa miserablement, sense res de nou a l’horitzó. Només, de tant en tant, el sol ens fa l’ullet.
Estem immersos en un món trasbalsat. Els veïns, de la Farga de Moles en avall, no demostren empatia ni comprensió. No han manifestat cap mena de col·laboració positiva ni obertura d’esperit que esperàvem i esperançàvem. 
Han desdenyat i menysvalorat el fet que cada any els comprem centenars de milions de béns i productes manufacturats, que acollim diàriament més de 2.000 treballadors transfronterers, que l’Alt Urgell es nodreix i se sosté comercialment gràcies a l’afluència d’andorrans i residents que s’hi desplacen. I també caldria que tinguessin en compte les inversions en milers de residències secundàries que hem fet i fem els andorrans, i els molts diners que hi hem esmerçat i que gastem, essencialment a l’estiu a moltes poblacions de la costa, injectats a l’economia espanyola. Unes mostres, sense exhaustivitat, però prou ben significatives. Mentrestant, la nostra economia es troba sota perfusió.
Fa 1.200 anys que el nostre país ja tenia definides les pròpies fronteres inherents i l’organització en circumscripcions (parròquies) com actualment. Durant anys i panys, a les Espanyes van haver de combatre el “moros” (com deien) que els havien envaït, van somiar vel·leïtats per, al seu torn, ocupar Portugal, es va esfumar el sol d’aquell imperi on mai no es ponia, van practicar amb assiduïtat els autos de fe i els massacres de la santa inquisició, ... i ara que acaben d’aprovar una llei que permetrà l’assoliment d’una mort digna, hauran de procurar aconseguir, per als seus conciutadans, una vida digna. I que tinguin present que el Principat d’Andorra, en el si de l’Assemblea General de les Nacions Unides, disposa d’un vot, com tots els estats, que algun dia poden haver de menester.
No volem pas estigmatitzar ningú, ni pretenem ser massa incisius; tothom vol girar l’aigua al seu molí i escombrar cap a casa. Tenint “veïns amics” com aquests, per què volem enemics? Si tenen cucs, que pelin fulles!
Per altra banda, i a l’altra banda dels Pirineus, malgrat trobar-se en la llunyania, el president de la República Francesa, i consegüentment Copríncep d’Andorra, ha demostrat una sensibilitat peculiar per al nostre país, d’ençà que s’inicià la crisi sanitària. Ha tingut gestos i actituds encomiables, en favor d’un més gran benestar de la població i s’ha mostrat generós amb nosaltres els darrers mesos. Van poder apreciar la seva vàlua durant la visita que va efectuar al seu país “d’adopció”, amb un discurs impecable en tots els sentits.
Tots nosaltres sabem perfectament la seva contribució al fons de solidaritat, l’oferiment de llits a l’hospital de Foix, i la porositat que ha facilitat i permès a la frontera francoandorrana, en diversos moments de tensió, i que ha afavorit una bona colla de negocis. I sabem que s’ha interessat de prop per la situació sanitària i a la colpidora crisi que pateix el país.
D’una part hem patit indiferència i cert menyspreu, bastant incomprensibles, tot i que potser justificats, no sabem ben bé com. El temps ho dirà.
Encara que la contribució i la col·laboració del president-copríncep hagin sigut escasses, almenys ens han reconfortat i han fet que no ens sentíssim abandonats, en un temps de tant sofriment, davant l’esmicolament de la nostra societat, atacada i vençuda per una malura desmesurada, la descomposició de l’economia i les conseqüències en l’estat d’ànim de la majoria de ciutadans.
Resignació, germans; i bons aliments. Amb tantes emocions conjuntades i contrastades, amb l’esperit compungit i amb l’ai al cor, hem de creure en un futur proper més favorable i benigne. Amb tot, ens serà indispensable una munió de psicofàrmacs per tornar a somriure i esclafir a riure.