El culebrot dels salaris torna, un any més, amb força. Per una banda, els sindicats sembla que no s’esforcin gaire a arribar a un acord, amb posicions de màxims i amb aparent poca traça i voluntat real negociadora. Per l’altra, els empresaris es despengen amb una proposta que consolida la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors, amb el propòsit d’incrementar per sobre l’IPC només el salari mínim, i deixar per sota la inflació els salaris que van del mínim al mitjà, i en un no-res el que estan per sobre del mitjà. Semblaria una broma si no fos real. Tot i que pugui ser una posició de mínims per encarar una negociació, el missatge que envien als treballadors pot tenir efectes demolidors.
Així les coses, el Govern ja ha fet marxa enrere respecte a la posició inicial de no intervenció, a diferència de l’any passat, i ja s’ha afanyat a dir que si no hi ha acord aprovarà un projecte de llei, tot i que no sabem en quins termes. Esperem que sigui, com l’any passat, en uns termes intermedis i no en els que proposen els empresaris, perquè si és així no aconsegueixo veure a qui beneficiarà que els assalariats tinguin menys diners per gastar, si a més li sumem la situació alarmant del mercat de l’habitatge, conegut desgraciadament per tothom.
Potser la solució seria més fàcil del que pugui semblar. En lloc de donar-hi tantes voltes, tant els lloguers com els salaris s’haurien d’augmentar d’acord amb l’IPC, amb excepcions, i tots raonablement contents, que per alguna cosa ens ha de servir l’índex de referència. A veure si tenim sort i impera la lògica.