Les empreses, com les persones, fan anys i maduren. Però a diferència de les persones no estan predeterminades a envellir i morir. Si els propietaris i els executius ho saben fer -i volen- les empreses poden tastar l’elixir de l’eterna joventut i perdurar actives en el temps.
La darrera setmana la premsa generalista i econòmica espanyola es feia ressò del cinquantè aniversari de Zara, la marca insígnia d’Inditex, el grup empresarial més capitalitzat de l’IBEX. Líder mundial en el seu sector, ha crescut mantenint l’essència familiar – gairebé el 60% de les accions continuen en mans de la família fundadora- conjugant els valors i objectius dels seus inicis, amb una gran capacitat d’innovar i adaptar-se, bons professionals, molta tecnologia, determinació i poc soroll.
Potser soc un ingenu o un romàntic però, tot i saber que no conec les interioritats, admiro les històries com la de Zara. En una època en què tot és molt efímer, on sembla que per ser un triomfador has de fer molts diners, molt ràpid i treballar poc i, si a més a més ho vols petar, ho has d’esbombar als quatre vents perquè la resta assumeixi que són uns imbècils per no fer el mateix; les històries de persones que han sabut capitalitzar la seva intuïció i talent a base de posar-hi hores, d’aprendre per millorar, de reinvertir i de molta determinació i il·lusió, m’emocionen.
A petita escala, però igualment important, a Andorra tenim molts exemples d’empreses amb més de cinquanta anys de vida. Els tres grups bancaris, Pyrenées, Roca & Ribes, Saetde, naGrup, Perfumeries Júlia, Grup Calbó, Viladomat Esports, Carburants Andorrans, entre molts altres, en són alguns exemples. Com és normal en una economia petita com la nostra totes tenen un caràcter familiar que han mantingut.
Què fa que hi hagi empreses que sobrevisquin als seus fundadors i passades més de cinc dècades es mantinguin en plena vitalitat? Ben segur, cada cas és un món, però crec que hi ha uns trets comuns.
La majoria són empreses amb ADN propi. Han crescut i s’han consolidat tenint molt present la visió del fundador, fidels a la seva identitat i als seus valors. Són empreses que han pres consciència de la seva cultura i la imatge que projecten. Totes les empreses tenen una cultura i uns trets identitaris, però no totes els saben reconèixer, i si no ho fan es desdibuixen i es perden.
Mantenir l’essència i els valors no té res a veure amb l’immobilisme. Aquestes empreses perduren perquè saben llegir cada època, s’adapten i evolucionen. Saben escoltar i actuar.
No ens enganyem tots els propietaris de les empreses de més de cinquanta anys volien i volen guanyar diners, i la majoria ho han fet, per això han mantingut les seves empreses tants anys. Però els beneficis no han estat la motivació principal, hi ha una voluntat de deixar empremta, de compromís amb el projecte, amb els clients, amb els que hi treballen. Molta confiança i una determinació inviolable per aconseguir els objectius. Durant la seva llarga vida totes aquestes empreses han passat moments difícils i propicis per engegar-ho tot a rodar, i també moments d’èxit que els hi haurien permès vendre el negoci amb importants plusvàlues. Ni en una ni en l’altra circumstància ho han fet. Sempre han decidit continuar, sempre hi han cregut.
El caràcter familiar d’aquestes empreses és un actiu diferencial molt positiu, però mal gestionat pot ser un problema demolidor. A mesura que creix l’empresa convé que disminueixi l’ego del propietari i la dependència de la família en les seves posicions executives. A més gran es fa l’empresa més treball en equip. A més gran es fa l’empresa més capacitat de la propietat per qüestionar-se i escoltar.
Si dins la família, objectivament, hi ha un membre amb capacitats professionals contrastades per assumir llocs executius, perfecte. Si no és el cas, no passa res, el mercat està ple de bons professionals. Muntar i mantenir una empresa perquè els familiars tinguin feina és un error. Les empreses que perduren tenen propietaris que saben que la millor garantia perquè la família mantingui la propietat és que la gestionin bons professionals independentment de quin cognom tenen. Això sí, ha de ser un professional compromès amb els valors i objectius de la família. El bon propietari no vol manar, vol vetllar per la seva empresa.