Arran de l’arribada al Principat d’un dels youtubers més populars a Espanya a la recerca de millors condicions fiscals, s’ha desfermat una polèmica que ha situat Andorra al centre del debat al país veí del sud. Un debat avivat realment per tapar els escàndols de corrupció del rei emèrit, la judicialització de la dissidència política o el fet que el Regne d’Espanya sigui un dels països del món amb més morts per Covid-19, entre moltes altres coses. Vaja, que Andorra ha estat el boc expiatori...
Penso que, per regla general, ningú hauria de dir a la gent on pot viure i on no, i en conseqüència on pot tributar, quelcom que val tant per als youtubers carregats de quartos com per als refugiats que arriben amb les butxaques buides, encara que la doble moral occidental només acostumi a recordar-se dels primers a l’hora d’obrir els braços. Una altra cosa és l’ètica de cadascú, sovint mal·leable quan es tracta de calers; l’ètica de tributar allà on hom genera la major part dels seus guanys i en el benentès que qui més guanya més ha de contribuir en el bé comú.
Dit això, que no ve del tot al cas del tema d’aquest article, penso que s’ha parlat poc o gens de les empreses andorranes que es veuen obligades a fer el youtuber, o quelcom similar. Són moltes les empreses del Principat que s’han vist obligades els darrers anys a obrir una seu fiscal en el si de la Unió Europea, especialment a Catalunya. Cap d’aquestes empreses busca a l’Estat espanyol millors condicions fiscals que a Andorra, òbviament, més aviat busquen la possibilitat de treballar amb menys traves econòmiques i burocràtiques en un mercat molt més ampli que l’andorrà: un mercat europeu de més de 4 milions de quilòmetres quadrats, amb gairebé 500 milions d’habitants i que genera pràcticament un terç del producte interior brut mundial.
Un mercat, diguem-ho clar, al qual des d’Andorra no es pot accedir directament, per bé que ens envolta per tots cantons. I crec que aquesta és una situació paradoxal sobre la qual els dirigents del nostre país haurien de parar-se a reflexionar. Mentre uns venen a Andorra a buscar millors condicions, les empreses de casa nostra es veuen obligades a replicar-se, a crear una empresa ad hoc fora d’Andorra per fer el mateix que fan aquí, per tal de poder treballar amb condicions del segle XXI en un món competitiu i globalitzat.
De fet, la Seu d’Urgell i els territoris circumdants, s’ha convertit en un viver d’empreses de matriu andorrana, un fenomen digne d’estudi. Crec que enlloc més del món hi deu haver tal concentració d’empreses dobles –si les podem anomenar així– creades amb el mateix capital, amb els mateixos socis i objecte, i fins i tot amb el mateix nom, separades les seves respectives seus fiscals per tant sols una vintena de quilòmetres a tot estirar! És d’allò més curiós i una mostra clara del fet que molt abans que els governs puguin legislar i adaptar les normatives, els interessos econòmics ja han fet camí per superar les limitacions de creixement amb les quals es trobaven.
La pregunta és si això té gaire sentit, i per a mi la resposta és que no. És totalment il·lògica aquesta duplicitat, amb els costos que genera, i no té sentit que no s’hi busqui una solució que ja avanço que no passa per un acord d’associació amb la UE que no permetrà ni la lliure circulació real de mercaderies ni, malauradament, la capacitat de les empreses andorranes de participar directament del mercat comú europeu amb les mateixes condicions que les empreses de la UE.
No oblidem que aquestes empreses que es dupliquen, que tenen seu fora d’Andorra, també tenen els seus proveïdors de serveis fora del Principat: gestoria, producció, material d’oficina, serveis de logística i transport... Tota aquesta circulació econòmica es desenvolupa de manera aliena a l’economia andorrana. I a partir d’aquí hom es pregunta què és més important, si apostar per una economia basada en els beneficis tributaris de tercers que d’un dia per l’altre poden volatilitzar-se, o més aviat en una economia productiva real basada en el creixement de les empreses assentades a Andorra.