No ho sé vosaltres, però a mi m’ha quedat una estranya sensació després de tot l’episodi de l’obligatorietat d’aprendre el català segons a què et dediquis. És una barreja d’estupefacció, d’indignació i també d’humiliació.
Davant de la constant victòria del castellà en la immensa majoria de les situacions quotidianes en detriment de la nostra llengua, el Govern anuncia que les persones que vulguin treballar a Andorra hauran d’acreditar uns mínims de llengua catalana, i que d’això en dependrà també la renovació de papers. He sentit de tot. “Ahora que llevo viviendo en Andorra desde hace treinta años, me harán estudiar el catalán?” I jo em demano: com és que durant tants anys encara no el parla! Em costa veure la mateixa persona a Alemanya, queixant-se del mateix, la veritat.
Altres aplaudim la mesura conscients que no només permetrà una millor integració a aquells que venen de fora sinó que també ens permetrà poder parlar el català, com és natural, sense haver d’adaptar-nos a la llengua del nostre interlocutor.
L’altre dia, un treballador de Caldea em deia aquestes paraules: “No le entiendo. En castellano, por favor”. Puc entendre que acabis d’arribar a Andorra, però, primer, com és que vens a treballar aquí sense saber quatre nocions bàsiques per poder entendre’t amb la gent (potser és perquè saben que no cal)? De fet, és el que jo faria si marxés a un altre país. I segon, cal un mínim de bona voluntat, com en tot a la vida, perquè el que li demanava a aquell noi, en traduir-ho al castellà, sonava quasi igual que en català.
Situació un pèl grotesca, la veritat. I no vull que em veieu com algú intransigent i poc empàtic perquè penso que tots fem l’esforç d’ajudar les persones que no parlen català. I a més penso sincerament que compartim part de la culpa. Traduint al castellà no els ajudem a integrar-se al país i molt menys a aprendre la nostra llengua. En aquest sentit, he decidit que no canviaré més cap a una altra llengua. Buscaré altres estratègies, tot i que tampoc hauria de fer-ho jo, no em toca, per fer-me entendre a casa meva.
Així, bona mesura per part de Govern quant al manteniment de la nostra llengua en tots els àmbits del dia a dia. Bé, en tots no. Perquè alguns, pocs per sort, no creuen que a Andorra calgui parlar català. És més, ho veuen fins i tot com un acte dictatorial. Què ens hem pensat, els andorrans, de fer que la gent que ve a Andorra hagi de parlar català! Quina aberració! O és que ens veuen com una província del país veí o realment no tenen cap tipus de respecte cap al país d’acollida?
De ben segur que aquells que pensen així han tingut algun avantpassat que ha hagut d’abandonar Espanya perseguit per una dictadura, una de debò. Però ara, tot i que el motiu de la seva marxa és més aviat tributari, també han decidit lliurement deixar el seu país. Queda clar que el grau de gratitud cap al país d’acollida d’aquestes dues generacions no és tampoc el mateix.
Doncs això, a alguns, aquells que no tenen una activitat laboral de cara al públic, no els caldrà aprendre la llengua del país tot i viure-hi. No els caldrà fer un esforç que a la immensa majoria de treballadors sí que se’ls exigirà. Us sona allò de les dues Andorres? O allò de l’Andorra de les dues velocitats? Doncs ara, fins i tot entre residents hi haurà aquesta doble realitat. Immigrants de primera i de segona, que curiosament coincideix també amb el tipus de poder adquisitiu d’uns i d’altres.
Aplaudeixo els esforços dels nostres dirigents per voler protegir la nostra llengua. Però acceptar que a una part de la ciutadania que ha vingut a treballar a Andorra no li caldrà fer cap esforç lingüístic i que tampoc en dependrà el seu futur entre nosaltres, també això fa un flac favor a la nostra societat com a tal. Ara hi haurà un altre element diferenciador que farà que alguns hauran d’esforçar-se el doble per seguir entre nosaltres que uns altres que es creuran ara detentors d’una immoral justícia social. Una llàstima.
