Aquests dies he llegit la millor notícia que ha aparegut a la premsa els darrers anys. Una notícia que m’ha emocionat, la nova Llei de la Llengua Oficial que sembla que s’aplicarà l’any que ve.
Dic nova, però aquesta inquietud ve de lluny.
Som molts els que, intentant viure cent per cent en català a Andorra, ens trobem, de tant en tant, amb algun contratemps.
Tenim la gran sort de pertànyer a un grup de població mundial que, per les circumstàncies que siguin, ens ha tocat ser bilingües de manera gairebé natural. A casa meva he parlat sempre català, exclusivament, però el castellà (permeteu-me anomenar així i no espanyol a la llengua de Cervantes, ja que és com em van dir que es deia a l’escola) ha estat una llengua sempre present en el meu entorn, i s’ha anat filtrant en el dia a dia fins al punt que canviar de llengua moltes vegades és un acte mecànic, sense saber com, ja t’hi trobes. I no ho veig malament, aquesta capacitat de canviar de llengua sense ni adonar-te’n és enriquidora, si no fos perquè el castellà té un component imperialista i anul·lador. Quants de nosaltres voldríem tenir aquesta facilitat per canviar d’idioma amb l’anglès, el francès o qualsevol altra llengua. Molts probablement ja la teniu, i és una virtut digna de la més sana de les enveges.
Aquests dies he estat pel país basc i m’ha sorprès la gran quantitat de parlants d’euskera, sobretot en els pobles, però també a Sant Sebastià i fins i tot Bilbao, on el gran nombre de turistes diluïa una mica aquesta sensació.
El que passa amb el castellà és que cal anar amb compte perquè, com ja hem vist en altres ocasions, és una llengua fagocitadora i aniquiladora de petites llengües; en favor de la comunicació, parlem en castellà, com bé va dir l’emèrit rei d’Espanya, “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima el idioma de Cervantes”, això que ho expliquin als indígenes d’Amèrica del sud, obligats a oblidar les seves llengües centenàries per adquirir, a la força, la llengua franca, ja fos el castellà o el portuguès i a Amèrica del nord l’anglès i el francès. Tics imperialistes de gent que es pensa que encara estem al segle XVI sota l’imperi de Carles I.
No trauré ara el reguitzell d’anècdotes i situacions que en el decurs dels anys m’he trobat a causa de no voler canviar de llengua, ja que tots tenim les nostres, però sí que és cert que a mesura que la gent que t’envolta sap que no canvies al castellà amb facilitat, veus com l’altra persona tendeix a canviar al català, mostrant així que sí que el sap.
Sigui com sigui, trobo molt encertat per millorar la integració dels nou vinguts i els que ja porten aquí uns anys pensant-se que això és una comarca castellana, que es faci aquesta prova de nivell de llengua catalana per aconseguir el permís de residència. Potser també l’haurien de fer a alguns andorrans de passaport, que no de cor, que tampoc el parlen.
