En català no l’entenien, diu
Ho direm d’entrada perquè no hi hagi dubtes: no es tracta de discutir ni l’oficialitat única del català a casa nostra ni tampoc el dret de qualsevol ciutadà a ser atès en català que consagra la llei d’ordinació d’ús de la llengua. Ho diu clarament l’article 20: “Totes les empreses establertes a Andorra han de posar els mitjans per garantir l’atenció al públic en català”. La llei és de l’any 2000 i les empreses tenien un termini de dos anys, dos, per adaptar-se en aquest requeriment. Així que l’obligació d’un bar d’atendre en català està fora de dubte i de discussió. El que sí que és opinable és aquest rum-rum que comença a percebre’s a les xarxes. Fa uns dies era el meu amic Ramon, que se’n feia creus que un dels espectacles al carrer del Shopping Festival fos en castellà. Home, és com si cada vegada que vaig a la FNAC m’indignés perquè hi ha també llibres en francès i en anglès. A la plaça del vi de Girona hi ha Les Voltes: només hi venen llibres en català: és això, el que vols, amic meu? Pocs dies després, una ciutadana exhibia al Twitter la seva santa indignació perquè s’havia dirigit en català al cambrer de cert bar de certa plaça i el cambrer... no l’havia entès! En lloc de demanar que l’atengués un altre cambrer, ho va explicar al Twitter, li va faltar un mil·límetre per presentar-se com una víctima lingüística, va col·leccionar uns quants likes i va afegir un altre argument a la teoria conspiranoica que el català es mor i bla, bla, bla. Doncs mirin: un servidor només hi veu una ciutadana de primera assenyalant amb el dit i fent-li la vida impossible a un immigrant acabat d’aterrar, i posant en perill un lloc de treball més aviat precari. D’heroïna de la llengua, ni la dièresi. Amb amics com ella, al català no li calen enemics.