Pocs dies abans de l’inici de la II Guerra Mundial, Radio Andorra inicià els seus programes. Aquesta estació radiofònica de potència considerable fou entre altres coses facilitadora de missatges d’evadits del nazisme, objecte també de l’interès del règim de Hitler per intentar adquirir-la i utilitzar-la com a formidable instrument de propaganda.

Passada la guerra, als anys 50 i 60 fou el vincle entre els milers de treballadors espanyols exiliats a França i Alemanya i les seves famílies. Aquelles sonades paraules amb veu cristal·lina i encisadora –“Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra”– portaren la veu i nom d’Andorra a llocs tan llunyans com les costes de Canadà, on els pescadors bascos en les llargues campanyes lluny de casa escoltaven una llengua i cançons que els apropaven a la família i amics.

Més tard, a final dels anys 50, apareixia Sud Radio, amb uns inicis difícils, caòticament dubtant de com dir-se: primer Andorradio, després Radio des Vallées, i finalment el definitiu Sud Radio.

Dues estacions radiofòniques de potència considerable en un territori tan diminut era una situació insòlita; no era altra cosa, però, que la lluita d’influència que oposaven mitjançant les ones els dos veïns, amb nosaltres al mig.

Tota aquesta activitat ens va aportar una animació sense precedents. No solament s’escoltaven els darrers èxits internacionals, sinó que els micròfons de Radio Andorra i Sud Radio entrevistaven els cantants o artistes de renom. Andorra en sortia engrandida, tot i que certament inconscient de tot allò que suposava. Recordo un viatge que vaig fer l’any 1969 per Europa amb el meu vell Renault 4L. La matrícula andorrana suscitava certa curiositat i els comentaris que s’hi afegien anaven gairebé sempre seguits de l’“Aquí Radio Andorra”.

L’any 1981, desprès de més de quaranta anys fent sonar orgullosament el nom d’Andorra molt més enllà de la Seca i la Meca, una decisió desencaminada va sobtadament silenciar la veu de les dues estacions.

El nombre d’anècdotes que basteixen part de la nostra història moderna és inacabable, però l’originalitat i la ubicació de les dues estacions també els donen una rellevància de la qual imagino que gran part de la ciutadania andorrana o dels seus governants no són plenament conscients. Més enllà del valor cultural poden ser un actiu turístic de primera importància per Andorra i és precisament aquí que Velles Cases Andorranes, seguint l’objecte pel qual fou fundada l’any 1984, s’esmerça a “afavorir la salvaguarda del patrimoni cultural i natural, desvetllar l’interès del poble andorrà i atreure l’atenció dels poders públics sobre els perills que amenacen aquests tresors irreemplaçables.”

Malauradament, el patrimoni cultural es fon com neu al sol, i ara Andorra té l’oportunitat de demanar que la UNESCO reconegui aquestes dues estacions com a patrimoni de la humanitat. Es dona el cas que el 13 de febrer, a petició del nostres veïns espanyols, la mateixa UNESCO va acceptar de declarar-lo Dia mundial de la ràdio. Aquesta convergència de factors ens anima encara més, per al bé cultural i turístic de tot Andorra, però també per la parròquia d’Encamp, a incidir i insistir per presentar la petició d’admetre que dues estacions de ràdio siguin reconegudes com a bé cultural de la humanitat i tampoc hem d’oblidar que ja tenim una delegació de la UNESCO a Andorra.

Si en alguna cosa podem ser raonablement agosarats és en la defensa del nostre patrimoni. Hi haurà qui pensarà que en som massa, d’agosarats. Com qui em va retreure que el càrrec de president de Velles Cases m’havia pujat al cap. No, no senyor, no m’ha pujat al cap, m’ho prenc simplement a pit, ho tinc al cor, com voldria que tot ciutadà d’Andorra ho tingués, sabedor, però, que si es confirmés una indiferència generalitzada hauria d’admetre una realitat desencisadora i deixar- ho córrer.

Ara per ara, espero que no sigui el cas, i que la sensibilitat envers la nostra cultura i patrimoni vagi inexorablement creixent i que el treball realitzat amb els companys de Velles Cases no sigui en va.