Va ser la setmana passada al restaurant on dino de tant en tant. A l’hora de les postres em prenia nota la meva amiga J. Crec que és argentina, i acostuma a dirigir-se als clients en un molt meritori català. Més correcte que el que parlen alguns polítics, per cert. Vaig demanar un iogurt de maduixa. Al cap d’un minut va tornar amb l’encarregat, i això em va posar la mosca darrere l’orella:
–Disculpa, de què m’has dit que volies el iogurt? És que no t’he entès.
–De maduixa, no passa res.
–És que no sé què vol dir ‘maduixa’... Sento molt el meu català, disculpa, de veritat.
Tot això, recordin, amb l’encarregat al davant. La situació, que m’havia semblat primer pintoresca, de seguida es va convertir en humiliant. Per a la meva amiga J. i també per a mi.
–Frutilla. Y no te preocupes. Lo que me ofende no es que no entiendas ‘maduixa’ sinó que pienses que me ofende que me hables en castellano. O en francés.
La pobra noia estava lògicament amoïnada per si es trobava davant d’un d’aquests simpàtics ciutadans capaços d’armar a les xarxes un cristo si el cambrer de torn gosa dir que no entén el català. I prudentment va optar per arrossegar-se, menjar-se la dignitat i estalviar-se així el possible merder. A aquests extrems s’hi ha arribat, és clar, pel zel d’aquests Rottenmeier de la llengua, milhomes i salvapàtries de pa sucat amb oli convençuts que fent la vida impossible als més indefensos demostren que estimen el català més que vostè, que jo i que ningú. Que em confonguin amb un d’ells és de les pitjors ofenses que em podrien haver fet, i per evitar que la situació es repeteixi en endavant penso dirigir-me preventivament en castellà a la meva amiga J. I no s’equivoquin: això seu no és amor sinó classisme de la vella escola amanit amb engrunes de supremacisme lingüístic. Que ho sàpiguen, per si ningú no els ho havia dit mai. I m'estic rumiant si tornaré a anar-hi a dinar.