Apagat el caliu i el magnetisme que circulava entre escenari i butaques pocs mesos enrere, sembla que el destí ens condemna a la gelor quan ens ve de gust alimentar l’ànima de música. Quatre cadires escampades a distància, talment com si després d’una forta baralla no volguéssim saber res més dels altres, en grans espais oberts. Cares immutables, cap mostra de sentiment. Esquenes rectes. Només alguns marquen el ritme amb el peu. Rere les mascaretes només els ulls ens parlen. Mancats de contacte amb els altres individus de la nostra espècie ens movem feixugament i, de mica en mica, ens anem tancant. Guardem dins nostre l’expressió dels sentiments i ens limitem a aplaudir quan toca. Gràcies. I ens disposem a escoltar la següent. Però la música és quelcom viu, dinàmic. La música és fruit de la màgia d’aquell (únic) moment. Una màgia que s’esfuma quan es perd la connexió entre artistes i auditori. Aquest és un dels danys col·laterals que hem tingut amb la malaurada irrupció del ja massa anomenat coronavirus. La fredor que acompanya cada actuació ens recorda vivament que estem en temps de pandèmia. Que això de normalitat no en té res. I així ens ho transmeten també els que estan damunt de l’escenari, fent esforços per aixecar els ànims del públic arraulit als seients. I ens entristeix recordar aquells dies de música i també aquells dies de festa. D’abraçades, de riures, cants i crits. Avui ja no podem cantar, ni ballar. Avui la distància desconnecta els transmissors de l’emoció que circula quan escoltem música en directe. Serà breu, esperem.
