En ocasions escolto piulades

Sona el despertador. Mentre l’apago comencen a sonar. Li dono la primera ullada al Twitter, i també a l’Instagram. Corrent, sortim. Agafo el cotxe per portar el nen a l’escola. Escoltem música, Zoo. La mestra és la seva preferida. Sí, ja sé que no és música per a nens però ens agrada. El Mic ja l’hem avorrit. Ja està al cole. Corrent, torno a agafar el cotxe, torno a escoltar-les, torno a mirar. Canvio a la ràdio, informatius, marxo a treballar. Aparco. Arribo a la feina. Engego l’ordinador. Continuen piulant, jo també piulo mentre fullejo la premsa de paper i llegeixo correus. Escolto aquella entrevista que m’he deixat a mitges al cotxe. Comencen les trucades. Escolto piulades, obro el Twitter i veig alguna cosa interessant. Llegeixo. Torno a trucar. Ara he de marxar a una roda de premsa. Els clàxons em fan adonar-me que he fet bé d’agafar la bicicleta. Miro el rellotge. Ostres què tard! Aparco la bici. Caminant, miro Twitter. Ostres! Llegeixo declaracions piulades que em criden l’atenció. Més trucades. Torno a la feina. Clac, clac, clac… teclejo. Paro. Les piulades no paren. Ja està. He acabat. Corro. Agafo el cotxe. Escolto trànsit i temps. Hi haurà cua per baixar. Aquest vespre s’esperen fortes tempestes. Recullo el nen amb El cap per avall. Anem al guirigall del parc, les piulades sonen de fons. És hora d’anar a casa. El relat d’aquell conte de cavallers finalitza el dia. El dia, no, però sí el soroll. La ment però no ha frenat encara, continua escoltant ocellets. Sempre m’ha costat allò de veure el blanc. Mai hi arribo. M’hauré de tornar a apuntar a ioga. Torna a sonar el despertador i les primeres piulades. Comença el dia.