Fa tot just un mes que ha començat el curs polític i observem fortes enganxades, nervis i menyspreu. Determinats antagonismes s’agreugen.
N’hi ha que voldrien polaritzar la societat andorrana perquè desitjarien que no hi hagués cap convergència en la centralitat. No estic, però, gens convençut que la centralitat hagi desaparegut.
Hi ha, això sí, una polarització en els marges de la dreta i de l’esquerra que destenyeix en tota la dinàmica democràtica del país.
Un senyal que posa en evidència el desori exhibicionista d’alguns. Tot és un combat de personalismes. Ni una idea, ni una proposta, només un encadenat d’acusacions, sense cap sentit del ridícul.
Això, o una cosa semblant, és el que ens ofereix la política nacional aquesta tardor. No és estrany que l’interès pels afers públics estigui sota mínims i, a conseqüència, la societat andorrana presenti nous símptomes d’anestèsia. I l’anestèsia social, en democràcia, sol ser avançament de regressió.
Tanmateix penso que en l’espai central de la política andorrana hi ha, hi viu, molta gent que no té kit ideològic que els encaixi perfectament en una tribu política concreta. Mentre, passem moments que moltes veus qualifiquen de caòtics.
El cap de Govern està desencisat i diuen que té ganes de plegar abans d'hora. Es comenta, a cau d'orella, amb tanta insistència que ja s'ha convertit en una "confidència" que va de boca a orella fa força dies.
L'autoproclamat "cap de l'oposició" ha estat el primer a donar per fet el comentari i ja endega, abans d'hora, la campanya electoral.
Així hem arribat a una situació en la qual el Govern governa el just, és a dir no gaire. S'estén el convenciment que, al capdavall, no vol governar ni probablement no pot fer-ho, paralitzat per la incertesa de la durada de la legislatura que el cap de Govern ha escampat.
Sembla que no tenen cap estratègia de futur. Això sí, es barallen discretament per aconseguir situar-se al capdavant en l'ordre de successió del cap de Govern sortint.
El problema que tenen és que la seva credibilitat depèn de la seva claredat, de la seva coherència i de la seva solidesa. I no en van pas sobrats.
D'altra banda avui al país no tenim una alternativa capaç d'oferir a la societat andorrana un projecte engrescador, que pagui la pena.
Hi ha, això sí, molt soroll, molta fatxenderia en tot plegat, fruit d'una dinàmica molt concreta de la política d'aquest moment.
El soroll ajuda a tapar problemes que no es poden menystenir: habitatge, endeutament públic, immigració, marginació.
Aquest dissabte, un ciutadà, amb el qual vaig parlar visitant la Fira d'Andorra la Vella, em comentava que estava astorat per la falta de reacció i l’absència de propostes concretes i viables dels responsables polítics davant la greu situació del país. Vam coincidir en una constatació: malgrat el desgavell cridanerament evident sembla que vulguin mirar cap a l'altra banda.
Passa amb l'economia pública, en la que les dades són tan purament virtuals que es pretén que indiquen expansió i creixement quan són, alhora, expressió d'un endeutament colossal.
Miren cap a una altra banda però l'orgull, el sentiment de superioritat, es percep clarament en actituds i gesticulacions en determinats ambients.
És preferible no buscar precedents a les accions dels polítics que improvisen en funció dels seus interessos particulars en uns temps concrets. Per interessos estrictament partidistes.
El país es mereix més serietat per donar resposta a tants problemes col·lectius de tota mena.
Crec més en la sinceritat que en l'espectacle. Més en la convicció que en la seducció. Més en les idees que en les aparences.
Les andorranes i els andorrans són ben capaços de fer la distinció.
