En poques paraules

Des de temps pretèrits, la gestió de la sanitat ha estat entesa a Andorra com una temàtica que quedava una mica al marge del joc polític, ja que “la salut no té preu”. I és veritat que no té preu, però cada dia ens queda més clar que té un cost, i un cost important.

A causa d’aquest aforisme, el polític ha considerat tradicionalment que fer estalvis en matèria de salut era una tasca indigna de la missió que tenia encomanada, i sobretot electoralment perillosa.

Com a corol·lari, qualsevol despesa destinada a la salut era alhora meritòria i portadora de vots. Al llarg dels anys mai s’ha mirat prim a l’hora de destinar recursos públics a la sanitat: les desviacions pressupostàries en la construcció dels equipaments han estat constants i són avui llegendàries.

En el mateix sentit, les cúpules dirigents de la sanitat a Andorra han estat igualment marcades per fitxatges institucionals de personalitats foranes vertaderament expertes, ja que sempre han demostrat contrastada perícia en emplenar-se les butxaques i marxar del país, sense cap pena ni glòria. Recordarem amb emoció, i entre altres, l’època Portella, la temporada Casanoves, l’era de Benito o el període Triquell.

Avui…, suma y sigue.

Per altra part, dient sempre que la salut no té preu, s’ha donat plena llibertat a l’usuari per disposar sense límit de la totalitat dels recursos sanitaris. Així doncs, tots disposem de la llibertat d’utilitzar els diners de la solidaritat nacional segons les nostres necessitats, però també segons les nostres pors, els nostres anhels o els nostres interessos.

Doncs bé. El resultat de tal considerant és el que tenim: un sistema sanitari rebotit, hipertrofiat i evidentment molt deficitari, el sol funcionament administratiu del qual ja representa anualment milions d’euros.

Si pensem en el cost de les proves sanitàries inútils, de les consultes supèrflues, dels medicaments receptats en va i en altres hemorràgies financeres, hem de parlar de desenes de milions. Les baixes abusives, les sessions paramèdiques de confort, el transport sanitari inútil, a més de gravar-nos a tots, també necessiten un costós tractament administratiu, encara que no aportin absolutament res en clau de qualitat sanitària.

Davant la matemàtica evidència, el legislador s’ha resignat finalment a estudiar mesures d’estalvi, però està clar que ho intenta fer “sense enganxar-se els dits”. Així doncs, s’ha pretès i es pretén fer estalvis mantenint el mateix sistema perniciós. No s’ha previst alleugerir l’enorme cos administratiu de salut: el SAAS és l’empresa més gran d’Andorra, també la més deficitària. Tampoc s’han creat mecanismes que limitin el desgavell en la utilització dels recursos: la troballa del metge referent, tal com està organitzada, queda en una inútil, costosa i complexa etapa per fer el mateix que abans.

Aquest incòmode pas no evita ni estalvia res, només és una etapa intermèdia que augmenta el farcit del sistema, obliga a contractar més personal d’administració, i filtra ben poca cosa.

I per acabar, parlarem succintament de la política del tercer pagador: quan l’usuari no ha d’avançar els diners de la prestació i la CASS paga directament al professional. Aquesta mesura es justifica de veritat en casos puntuals, per fer front a teràpies especialment costoses quan es disposa de recursos molt limitats. Es tracta d’una vertadera mesura de solidaritat que ha d’existir de manera controlada, però que s’intenta desvirtuar obrint-la demagògicament als quatre vents, només per fer bona figura a les properes eleccions. Proposar mesures d’aquest tipus sense tenir en compte les reals necessitats demostra una irresponsabilitat inaudita, especialment condemnable en període de dèficits.

Deixar rienda suelta als abusos només atraurà el vot de la persona venal i del professional de la trampeta. Creiem i confiem que l’elector lliure i documentat, el que entén l’esperit de la solidaritat nacional, no serà sensible a tals cants de sirena i veurà, amb no- saltres, que ja fem tard en afrontar amb coneixement i valentia el que ha de ser una profunda reformulació del nostre sistema sanitari. Prou d’inútils mesuretes dilatòries. Prou de culpables prebendes electoralistes que paguem tots.

Els paladins dels drets i de les llibertats, que molt criden i poc paguen, faran bé de pensar, si poden, en els drets i llibertats que tindran els nostres fills quan heretin un sistema sanitari finat per culpa d’una malaltia ben andorrana: la del marasme per rebotiment.