Feu memòria. Quan va ser l’última vegada que algú us va preguntar en què estàveu pensant? La pregunteta va ser l’himne d’un munt de generacions. Fins no fa gaire, quan algú veia el seu enamorat distret, corria a demanar-li què estava rumiant. En tots els annals de la història, però, no s’ha sabut mai de ningú que respongués amb sinceritat la pregunta. Pura lògica: si et tinc plantificat al davant i vull dir-te alguna cosa, ja te la diré, si no te la dic és que no vull fer-ho. La vida és així, no me l’he inventat jo, que deia la cançó. 

Ara, aquesta pregunta, que als que vam viure els anys previs a la irrupció dels telèfons mòbils intel·ligents ens haurà despertat records de la nostra joventut remota i als més joves els haurà semblat directament marciana, ningú ja no la planteja. I no és pas que els amants hagin perdut l’interès per saber de bona llei què ronda els cervellets de l’objecte del seu amor, on vas a parar, sinó que és innecessària perquè ara no es veu ningú mirant les musaranyes. Avui en dia, com si haguéssim caigut en una espiral d’hiperactivitat perfecta, tothom i en tot moment, si no és que està fent o dient alguna cosa, és perquè n’està mirant o escoltant alguna altra al seu mòbil. Sempre i a tot arreu. Ningú para quiet ni descansa un sol instant. 

Tantes ocasions que teníem per passar el temps donant tombs a les nostres dèries, i ara ja no ens en queda cap. Abans, la immensa majoria de la gent, quan ens trobàvem sols en algun lloc, ens dedicàvem a badar, a mirar els altres, a provar d’escoltar converses alienes, fins i tot a intentar lligar! (ai, aquells temps en què per aconseguir una cita amb algú t’hi havies de deixar la pell!). Ara que ningú bada, ara que tothom està tan reconcentrat mirant la pantalla que porta enganxada a la mà, què se n’ha fet d’aquelles idees boges i ocurrents que se’ns acudien mentre el professor anava deixant anar rotllos, el nostre cap elucubrava a les reunions de feina, anàvem en cotxe, en tren, en metro o en autobús, esperàvem algú en una cantonada, passàvem hores a la sala d’espera del dentista, fèiem temps als semàfors, caminàvem sols pel carrer...? Avui ningú fa cara de distret ni mira enlaire mentre fantasieja amb ves a saber què, ara tothom mira avall, reconcentrat i amb cara de lluç bullit, absort en la pantalla del mòbil. El mòbil que mantenim sempre a menys de deu centímetres del nostre cos, com si ens hi anés la vida, no fos cas que tardéssim més d’un nanosegon a veure el darrer mem que ha enviat la companya de feina més catxonda o aquells gatets tan cuquis que ens envia cada dia la tieta Encarnació. 

Fa uns dies, a Barcelona, vaig haver d’agafar un metro a dos quarts de sis del matí. Jo, desacostumada com estic a aquestes hores intempestives, pensava que aniria sola com una mussola però va resultar que anava gairebé ple. Vaig seure en una banqueta i vaig disposar-me a mirar l’infinit rumiant la son. Pensava trobar-me tot un vagó de barcelonins enlleganyats, però va resultar que excepte una senyora que llegia un llibre gruixut i jo, la resta de la gent, ja a aquelles hores matineres, estava ben desperta i mirava atentament el mòbil. No m’ho podia creure. Amb qui pots xatejar, o què et pot interessar o fer-te gràcia a quarts de sis del matí? La senyora del llibre feia cara d’estar gaudint d’una bona història i jo observava el panorama i anava escrivint mentalment aquest article. Tota la resta feia lliscar amb el dit la pantalla del mòbil, simplement matant el temps. Aquest temps que ens fa tanta por que se’ns faci llarg per culpa de l’avorriment i que hem decidit escurçar i fer passar de pressa i corrent, com si ens fes nosa, com si ens el volguéssim treure del damunt, com si ens haguéssim oblidat que en realitat és el més valuós, l’única cosa que tenim.