El problema més gran amb què ha de lidiar el món de la cultura és, ras i curt, que està en mans de gent a qui els importa un be negre. No tenen inquietud, gust, sensibilitat i, en alguns casos, diria, fins i tot els deu resultar una molèstia, una mosca collonera. Excepte en comptadíssimes ocasions, i es veu d’una hora lluny qui és qui i qui hi creu o no, té utilitat en dos supòsits bàsics: fer-se foto de lluïment al costat de l’estrella (per això han pagat els seus serveis) i omplir de paraules buides discursos i programes electorals. Per la resta, només els desperta algun interès quan poden treure pit en omplir-se algun auditori. Estan obsessionats amb la numeritis i el nombre de butaques amb un cul a sobre –i que sigui cul de turista, a ser possible– és l’únic indicador que els fa bategar una mica. Tot això està argumentat de manera més àmplia i rigorosa en un article recent a El Temps de les Arts, signat per Xavier Aliaga i que porta el molt revelador títol de Cultura: no ser res si no s’és turisme. Andorra n’és un clar exponent d’aquest desinterès dels pròcers de la pàtria (i els patrocinadors, generalment bancaris) per la cultura quan no garanteix una bona cua a la frontera. Per la resta, sembla que es vagin fent cosetes per omplir l’expedient i que no sigui dit, però sense esma i com sense acabar-s’ho de creure. Per això, direm a tall d’exemple, rarament es publiciten convenientment. ¿No fa pensar que els rètols lluminosos de trànsit serveixin per promocionar proves esportives però mai no hagin promocionat una proposta cultural?
