Estic a punt de ficar el dit al niu de vespes, de convocar sobre el meu cap les fúries de l’univers, de desfermar la ira de l’hidra dels set caps, de condemnar-me a l’ostracisme social, de fer-me un harakiri en públic. Però soc tan boca-molla que ho diré. Va som-hi. Amb valentia i decisió. Un, dos, i tres. Vinga, doncs: Estic a favor de la taxa de tinença de gossos.
Au! Ja ho he dit.
El terra encara es manté ferm sota els peus. Però mentre veig els genets de l’Apocalipsi cavalcar cap a mi i amigues estimades girar-me l’esquena em mantenc ferma. Ho sento, gent d’Apapma, que us segueixo i respecto, però si un amant dels animals abandona una mascota estimada perquè ha de pagar uns euros és que gaire amant dels animals tampoc no ho era. Potser no tothom està capacitat per fer-se càrrec d’un altre ésser viu. I sí, ja sé que tothom es declara molt net i polit i recull les caquetes. Però les caquetes allà hi són, paranys estesos per als qui caminem amb el cap als núvols. I les tifes hi ha opció de recollir-les, però i els pixums? No hi ha peça de mobiliari urbà, tros de vorera, racó, columna, cantonada, que no exhibeixi l’empremta de mil i una pixades de gos (ehem! també alguns humans s’hi alleugen, em temo). Amb la consegüent pudor que emana en dies de calor. O sense calor. Que es netejarà amb quatre gotetes d’aigua clara? I un rave!
Que no se solucionarà amb una taxa? No sé. Però potser posa fre al que, amb el temps, podria acabar esdevenint un problema de salut pública.
Ja està dit. Alea jacta est.