La setmana passada ens vam assabentar tardanament de la defunció del nostre company Bruno Alves, el 27 d’agost, després d’una llarga i dolorosa malaltia que va suportar amb coratge.
La gent de Progressistes-SDP hem perdut un gran company. Bruno Alves era un socialdemòcrata convençut, defensor dels valors de la solidaritat i justícia social.
Sabia el que era treballar de valent. La seva feina de conductor de vehicles de transport públic de passatgers el portava a viatjar sovint fora d’Andorra i treballar força caps de setmana.
Quan per motius laborals no li era possible assistir a les nostres assemblees i consells nacionals no oblidava mai de deixar signat un mandat de representació perquè volia manifestar la seva participació, aportant sempre la seva opinió i el seu vot, ni que fos per delegació.
En els darrers mesos la malaltia ja havia anat guanyant la batalla i la seva família, la seva esposa i el seu fill, van acompanyar-lo amorosament.
Recordo un dia que el vaig poder saludar, poc abans que hagués d’agafar la baixa per malaltia. Era a l’aparcament del Col·legi Sant Ermengol on esperava, en animada conversa amb altres xofers d’autocar, la sortida dels alumnes al final de la jornada escolar. Animat i rialler malgrat que ja la salut anava minvant. El vaig tornar a veure uns mesos després, a la porta de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. Sortia d’una sessió de tractament. El vaig trobar, com sempre, amb ganes de lluitar i anar endavant. Després, ja només converses per telèfon.
S’ha escrit que no s’ha de menystenir el valor amb el qual moren els homes ni oblidar aquells actes de valentia amb els quals han viscut.
Per això, en homenatge al Bruno Alves, reprodueixo aquí una reflexió de John F. Kennedy:
“El valor de la vida és amb freqüència un espectacle menys dramàtic que el valor de l’últim instant, però no constitueix pas menys una barreja magnífica de triomf i tragèdia".
"Un home fa el que ha de fer, malgrat les conseqüències personals, malgrat els obstacles, perills i pressions, i aquesta és la base de tota moral humana.”
El Bruno Alves va venir jove  des del seu Portugal natal, a viure i treballar a Andorra. Va seguir el camí de tants altres ciutadans portuguesos que han contribuït decisivament a fer gran el nostre país. Un país que ha esdevingut també el seu i el dels seus fills, ja nascuts aquí.
Amb esforç i dedicació va anar endavant amb la seva esposa i el seu fill. I malgrat les dificultats de la vida va trobar encara temps per a fer la seva aportació en la nostra activitat política. Era un ciutadà d’origen portuguès que estimava Andorra.
Senzill, seriós i responsable, teníem una convergència de fons, unes conviccions comunes, unes visions compartides. Tindrà sempre un lloc important en els nostres cors i en la nostra memòria.
Perquè en aquestes dues Andorra, que van a dues velocitats diferents, enmig del soroll, quan les necessitats són molt fortes i la realitat exterior és molt confusa, les emocions i motivacions arriben a imposar-se amb facilitat a les incerteses del pensament.
El Bruno estava preocupat per les desigualtats i compartia l’anhel d’un accés igual als béns fonamentals, a la participació i a la veu política en totes les seves variants. Uns anhels que són, al capdavall, l’eix vertebrador de la socialdemocràcia.
Per això hi ha conviccions, com les del Bruno Alves, que creen evidències: no cal haver nascut a Andorra per estimar-la i lluitar pel progrés del país.