Fa pocs dies, provant d’ordenar la biblioteca, vaig retrobar un llibre que, en una vida anterior, vaig esperonar a publicar fa deu anys. És un petit tresor fruit de la tesi doctoral de Ramon Vilardell Mitjaneta a la Universitat Pontifícia de Salamanca el 1974, que ens va fer descobrir amb molt encert Joan d’Argemir. Andorra, un cas de pervivència del ius commune és un treball exquisit i rigorós que té molt poques arrugues malgrat la Constitució del 1993.

Val a dir que és curiós que Andorra, tot i estar encerclada per països codificadors, hagi escapat de la febre codificadora de Napoleó! L’emperador va implantar o inspirar la codificació als països que va conquerir o emmirallar. A tall d’exemple, el Codi Napoleó, adoptat a França el 1804, va inspirar els codis a Espanya, a Portugal, a Polònia i a la majoria de països de l’Amèrica Llatina. Però amb Andorra es va limitar a restablir, el 1806, la figura de Copríncep francès a Andorra.

El fet és que, tot i la Constitució i alguns textos legislatius recents, el Principat manté encara el ius commune. Per mossèn Ramon Vilardell, en aquesta tesi defensada ja fa 43 anys, la pervivència del ius commune al Principat és un tret fonamental del nostre país. En els seus plantejaments, reconeix que no existeix “una definició acadèmica d’aquest concepte”, però acorda que s’entén per ius commune el “dret romà renascut a partir del segle XII juntament amb el canònic.”

Amb la relectura d’aquest llibre m’adhereixo a les reflexions que Ladislau Baró fa al pròleg de la publicació, on tot i reconèixer la seguretat jurídica i les solucions tècniques que aporta la codificació apunta que “no penso que ara a Andorra ens calgui abraçar, amb fe de convers, el procés de codificació”.

Seguint el pensament i la tesi de Vilardell i posant-se en una perspectiva del debat entre acadèmics i juristes fervents defensors o contraris a la codificació a Andorra, torno a referir-me a Baró en el pròleg on conclou “...des del diàleg amb el passat, des de l’assumpció d’allò que encara avui resta vigent dels principis del ius commune, la necessària tasca d’elaboració d’una nova legislació civil, allunyada del dogmatisme codificador.” És a dir, si per una millor claredat i seguretat jurídica Andorra s’ha d’encaminar cap a una codificació en matèria de dret civil, ho hauria de fer, sui generis, tenint en compte el llegat del ius commune. Dit això, reconec que el debat roman obert al Principat entre partidaris i contraris a una codificació civil.

Mossèn Ramon de Canillo i mossèn Sàrries afirmen que Ramon Vilardell, desaparegut per un malaurat accident de cotxe el 2005, “conjugà harmoniosament l’Evangeli i el dret a través d’un diàleg serè i fecund.” I és que mossèn Vilardell a més de ser Doctor en Dret i vicari general del Bisbat d’Urgell, va ser una persona molt compromesa i propera amb tothom qui el va conèixer. Tant podia acompanyar amics i coneguts a caçar, com a caminar per les muntanyes de l’Alt Urgell, prendre cafè o acompanyar amb una mirada i un gest afable la gent gran. Escoltar-lo a les conferències i col·loquis on participava o simplement assistir als seus sermons de missa era un privilegi tant per la manera d’articular amb profunditat els seus pensaments com per l’art de comunicar-los.

La meva biblioteca segueix desordenada! He preferit dedicar el meu temps lliure d’aquests darrers dies a tornar a llegir aquest llibre i a rememorar el llegat de Ramon Vilardell Mitjaneta. Un capellà nascut al Solsonès que no va ser mai destinat a cap parròquia de les nostres Valls però que va fer seu el ius commune com a tret diferencial i característic del fonament jurídic del Principat d’Andorra. Un encert!