El 25 de maig ens va deixar als 89 anys el gran fotògraf i viatger Roland Michaud. 

Nascut  a Clermont-Ferrand al 1930 i bon estudiant, un viatge a Lapònia en bicicleta als 20 anys li resulta revelador: descobreix la llibertat dels camins  i li desperta una curiositat infinita pel món que s’obre davant d’ell.

Sis anys més tard, a Rabat, durant el seu servei militar –el Marroc encara era protectorat  francès- coneix la Sabrina en una biblioteca. Les seves primeres paraules a qui seria la seva companya de tota una vida: "Aimez-vous les voyages?"

La resposta va ser afirmativa i ja no es van separar. I van viatjar molt, és clar, formant un equip superlatiu, signant els treballs fotogràfics  exquisits i meticulosos que ens han acompanyat al llarg de cinquanta anys.

El tandem va ser inseparable, i en la professió, o entre els seus seguidors, era i és habitual referir-se a ells com "els Michaud", com una unitat. 

Els més vells, com jo, potser teniu a la bibliotèca el seu Caravanes de Tartarie, publicat a principis dels 70 del segle passat. Es el relat fotogràfic i escrit de l'increïble recorregut a peu, en ple hivern, pel corredor Wakhan, aquell dit de territori afganès que senyala el Xinjiang (Sinkiang) xinès. Es van unir a  una caravana kirguisa en una duríssima caminada de 225 quilòmetres. Eren els primers occidentals que ho feien. El binomi Roland i Sabrina era perfecte. La Sabrina podia entrar en la intimitat de les dones –eren musulmanes- mentre el Roland compartia el món dels homes. Aquest treball excepcional, publicat a molts països, va ser la targeta de presentació amb què van entrar a l'elit dels fotògrafs documentalistes. I amb el que van començar les seves col.laboracions al National Geographic Magazine.

Algunes imatges es van transformar en icones d’un país: Afganistan. Com la fotografia d’uns genets diminuts al peu de les cascades gelades dels llacs de Band e Amir. 

A l’Afganistan dels anys 70, pòsters d’aquest paisatge decoraven els murs de terra de cases de te perdudes, sense electricitat ni mobles ni vidres sencers, tan sols tapissos al terra i la fotografia a la paret. 

Allà els vaig coneixer com a autors, i vaig decidir sense gaire èxit seguir el seu camí. 

Més tard, quan l’Afganistan va entrar en les guerres que encara duren, els Michaud es van centrar en l’Extrem Orient, la Xina i l’Índia. Molt especialment la inabastable Índia.  

A l’Índia precisament vam dedicar el cicle Geografies, que proposem durant dos setmanes a Ordino al mes de maig, del 2018. Què millor per celebrar-lo que una exposició dels Michaud a Andorra? I encara millor, invitar-los que ens acompanyessin i presentessin ells mateixos la seva exposició L’Inde dans un miroir? 

I així va ser com els vam acollir a Ordino durant una setmana.

Coneixia personalment els Michaud, per haver publicat anys enrere una revista monogràfica dedicada a la Ruta de la Seda il·lustrada per ells. Recordava una relació amable i gratificant. I també la seva hospitalitat. No va ser dificil convèncer-los perquè viatgessin de Paris a Andorra. Desconeixien el país, i estaven una mica intrigats. Com a viatgers autèntics  van arribar a Ordino en transport públic: tren, bus i taxi.

D’Andorra en guardaven un record emocionat. Van disfrutar la seva estada i l’hospitalitat dels amics que els van acollir.

M’ho deia el Roland tot just fa un any, a París, a casa seva, on preniem tè, ell, la Sabrina, la meva dona, Teresa, i jo mateix, mentre em mostrava els pulcres manuscrits a mà del seu últim llibre La dernière caravane, que es va publicar el passat mes de novembre. Una cal·ligrafia elegant, ordenada, que seguia les línies sense desviarse sobre un paper blanc. Estava molt fràgil i em vaig acomiadar amb el sentiment que no el tornaria a veure.

El Roland Michaud ha tingut una vida llarga i plena, la que ell va escollir, amb la companya que estimava. Ens deixa el record de la seva saviesa, generositat i d’un món que ja no existeix.