Un trajecte en tren pot simbolitzar la vida, lineal i cíclica. La procedència del passat. La dolçor o l’amargura del present projectat als paratges exteriors. Potser l’ànsia d’arribar al futur. Entre l’espera i la destinació, una eternitat; presències, absències i quimeres; l’aura de la partença, el lapse en què el món es mou al ritme del sotrac que sacseja l’ànima del viatger que oblida qui és, somia qui fou i desitja trobar-se a l’altre extrem del recorregut.
Evocar enrenous d’antany a l’interior fred, asèptic i silenciós de l’alta velocitat. Observar passatgers que tampoc deuen saber d’on venen ni on van. Somiejar, abocar-se als vidres: camps, pobles, tu reflectit, un baixador que sols acull crepuscles. L’aire Karen Blixen vibra en un vapor que creua la sabana. Roba estesa de suburbi. Escenes tristes i alegres. Ànimes solitàries vaguen per les andanes. Passes que es busquen i es troben. Endevinar històries d’amor i de desencís. Petons robats en comiats a peu d’escaleta. Abraçades llargament anhelades. I la variació urbana del metro, d’un tramvia anomenat felicitat. Filmar els raïls de carrers de Lisboa. Rebre la protecció invisible de l’àngel Damiel sota Berlín.
El buit. Records boirosos. Retorns. L’alternança de la fosca impenetrable dels túnels del Garraf i la llum difusa de la mar a l’hivern. Montjuïc al fons. El sol encegador que abrusa el rodalies de Montblanc a Lleida i les cigales cantant la canícula a fora. Picamoixons nevat. La lluna blava a l’inici del periple l’Ospitalet-París-Brussel·les-Maastricht. L’oceà de la nit estrellada que segueix el curs del Nil des de la tarda d’Assuan fins a la matinada del Caire. La llacuna solcada pel crestall de Mestre a Venècia. Els esbufecs del ferrocarril que s’arrapa a la serra de Tramuntana, de Palma a Sóller. La suor freda en pensar si ens hem equivocat de comboi. Els retards anunciats amb veu metàl·lica per megafonia. La correguda que només ha servit per encabir-nos a la fatalitat del vagó més atapeït i sorollós.
Albirar la sinuosa carretera nocturna de Sintra. Resseguir la fi de l’estuari del Tejo a Cais de Sodré i el principi matinal de l’oceà a Cascais. Recuperar una vella màquina d’Ibertren. Sortir de Grand Central Station. Seure davant de Pilar Prim i evitar topar-se amb l’estrany Bruno Antony. Enyorar el Carrilet Reus-Salou. Desitjar pujar al Tren Groc, al Transcantábrico, al Transsiberià… Travessar serralades, costes i continents, i convertir cada instant de l’itinerari, cada parada, cada represa en la finalitat última del desplaçament. Saludar el maquinista d’un mercaderies d’un pont estant. Captar mirades fugaces. Recolzar-se a la barrera tancada d’un pas a nivell. Veure una locomotora caient al riu Kwai, al calorós cinema Cristall. La perspectiva i els núvols de l’oli de Turner Rain, Steam, and Speed. Recórrer una via morta a Tarragona. Voler baixar a l’estació final, a casa, a Andorra.
