Fa un parell de setmanes vaig descobrir –digueu-me lenta perquè té els cabells ben blancs– Jean-Louis Blanchon. Va ser a la Trobada literària transfronterera de Sant Julià i la Seu, titulada La pau i els refugiats a Andorra, però dedicada a la guerra (la civil i la Segona Mundial), durant dues jornades molt interessants. Va ser un plaer escoltar junts Claude Benet i Josep Calvet amb Climent Miró i va ser molt interessant després compartir taula amb Amparo Soriano, Teresa Cairat i Jorge Cebrian sota les ordres i les preguntes d’un Andrés Luengo amb ritme frenètic i en el seu element. Però, per a mi, Blanchon va ser la novetat i la sorpresa. Em va atrapar per la passió en l’exposició, per la intensitat de tot el que deia i per l’interès dels episodis narrats.

Aquest mestre i historiador ha fet recerca i divulgació sobre diversos moments històrics de la Cerdanya i ha estudiat l’impacte de les guerres en aquella frontera. Blanchon va parlar de la rebuda que la societat francesa va donar als refugiats espanyols que van fugir de la guerra civil. “No només són bruts i van bruts, sinó que es recreen en la brutícia”, deien alguns francesos sobre ells. “Són tots uns assassins”, deien d’altres sobre els vençuts de la guerra. I enmig d’aquest panorama va recordar el testimoni d’un home que es va dirigir a un d’aquests camps i va dir: “En vull sis.” “Són molt bruts i són uns assassins.” “M’és igual. Me’n vull endur sis, són els que caben a casa meva.” I es va endur sis refugiats espanyols. “El primer que van fer va ser prendre un bany, i em van deixar el lavabo impecable”, recordava que li havia explicat el testimoni, un de tantes persones que van acollir gent a casa seva.

I, en pocs dies, un altre descobriment, i també va d’història: Pau Chica va parlar sobre els fets de maig de 1937 a la Seu d’Urgell, sobre els anarquistes a la ciutat, a la comarca, i també a Andorra durant i després de la guerra, en una de les xerrades del cicle Parlem d’història, que cada cop tenen més èxit. Una exposició molt documentada –amb material inèdit fins ara–, estructurada i molt dinàmica i amena. Apassionant (per a nosaltres que parlem de les guerres des del sofà, evidentment). Entre les xifres de població d’aquella època que va donar el jove historiador, la dels refugiats de guerra, persones que arribaven a la Seu des de zones ocupades i vençudes pels franquistes i que vivien com podien entre la població local, sense generar rebuig.

Història, només és història i potser no serveix per a res.