Encaixar cops i donar-los

Sempre he estat un mal perdedor. Ho confesso. No m’agrada perdre en res. No paeixo gens bé una derrota ni un no. Els mals perdedors, com jo, elaborem coartades –quasi sempre absurdes– per justificar les derrotes. Entres en una crisi d’histèria, dones puntades a tots els objectes que es troben pel camí, crides i passes diverses hores emmurriat. Quan et venen a consolar et diuen allò típic: “No et posis així. Només és un joc. No té importància”. No t’ajuda gens ni mica. Hi has invertit molta energia. Aquestes frases desvaloritzen tot l’esforç. El joc i l’autoestima van agafats de la mà. Conec poca gent a qui li agradi perdre. La victòria té cent pares i la derrota és òrfena.

Això sí, jo vaig ser un esportista més amateur que una altra cosa. Recordo que en un partit a Navàs vaig trencar una cadira de plàstic i dies després em van enviar la factura al club. No vaig sortir a la televisió, no feia rodes de premsa ni tampoc era exemple per a cap nen perquè els nens en miraven, per sort, uns altres. Trencar una cadira per a mi va ser força lamentable i una situació ridícula que he intentat no repetir mai més. En aquell moment, la frustració era enorme i me’n vaig penedir moltíssim pel club i, sobretot, pels meus companys. No vaig pensar res dolent del Navàs pel fet d’enviar-me una factura o segurament criticar-me de manera desenfrenada per una cadira que va volar pels aires i es va trencar en moltíssims trossos. Mea culpa i prou. Només faltaria...

Sigui com sigui, sempre he pensat que els professionals sí que són un mirall per als més joves. Surten a la televisió i el seu comportament ha de ser l’adient. Allò de saber perdre i també saber guanyar. Humilitat. Respecte. Aquells codis interns que s’han de complir i sobretot ser un exemple per als futuribles. A Màlaga, es va fer un bon partit contra un equip d’Eurolliga. Va arribar a guanyar de 19 i, finalment, va perdre per 87 a 86. Només un punt. Final tens. Jo no hi era. Viatgen només dos periodistes de dos mitjans del país. Tot i no ser-hi, puc parlar del partit i del que passa allà? Crec que sí.

Des de la premsa andalusa i des del diari Marca es van explicar uns fets que jo considero lamentables, un cop va finalitzar el matx. “Alguns d’ells van pagar el seu cabreig amb el mobiliari de la instal·lació, amb el trencament de diverses plaques del sostre i també la cortina que separa els diferents vestidors”, relaten des d’allà. Al director esportiu de l’Unicaja, exjugador que va ser internacional, Carlos Jiménez, li va cridar l’atenció: “Va acabar amb una sèrie d’empentes amb el delegat de l’equip a terra”. Digueu-me boig, però no m’agrada llegir aquestes coses. No és massa bo per la imatge d’un club.

A la roda de premsa, el tècnic català de l’Unicaja, Joan Plaza, va parlar del que havia succeït. “Vaig perdre a Andorra i no vaig muntar cap número, ni vaig trencar coses. Si et remunten 20 punts, estudia per què el teu equip es permet això”. Tan directe com els cops que van infligir alguns dels jugadors del MoraBanc als plafons.

La resposta de Peñarroya va arribar ahir. Tenia ganes de rebre-la i de respondre-la. “El que va passar o les declaracions de després només han vingut donades per una persona. El partit se’ns escapa, ens provoca frustració i ràbia. En el moment d’acabar, passen dues coses puntuals i no actuem bé. Demanem disculpes immediatament. No et diria que és habitual, però sí que acostuma a passar. No és gens inhabitual donar un parell de cops a uns plafons. Està mal fet”.

Després va venir la lliçó de modals a Plaza. “Tinc 49 anys i vaig entrar en un vestidor als 18 com a professional. El primer que em van ensenyar és que quan entres al pavelló el que passa queda entre professionals i després no se m’ocorreria mai dir-li a un company què és el que ha de fer o el que havia d’haver fet. Aquestes dues coses són sagrades i defineixen la persona”. Va marxar de la roda de premsa dirigint-se als periodistes: “Ara ho podeu traduir al castellà, sisplau”.

Queda clar que la derrota no s’ha paït. Jo tampoc ho he fet. I em pregunto... Com van perdre 19 punts de diferència i com vam poder perdre? Em venen ganes de trencar aquella cadira de Navàs, però m’he de controlar i prefereixo culpar els àrbitres, ja que ells sempre estan acostumats a ser els únics que s’equivoquen. En aquest món, tot s’hi val menys ser autocrític. L’autocrítica deu tenir color de derrota i ningú vol perdre mai. Quan el rival, indignat per la derrota, trenqui alguna cosa no podrem queixar-nos...