Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Alfred Llahí

Alfred Llahí

Periodista i escriptor

 

 

Encamp: usos i costums




A pocs països el dret consuetudinari (font del dret que emana dels usos i costums) ha tingut més pes que al nostre Principat, on els usos nats –i reiteradament utilitzats– en la voluntat popular, han esdevingut norma amb rang de llei. Cal no oblidar que els elements essencials del dret andorrà provenen del dret comú, romà i canònic, completat i modificat pels usos i costums. I tant ha estat sempre així que l’any 1941 encara es podia llegir una norma andorrana que deia: “els forasters s’hauran de subjectar, estrictament, al procediment establert pel costum”.

Com hem canviat! Però el nostre patrimoni artístic, ric i abundant, és una font inesgotable d’estudi i, a la vegada, testimoni imperible del nostre passat estretament lligat a les tradicions de l’Església catòlica, romana i apostòlica. Prova d’això són les consuetes andorranes (del llatí consuetus, acostumat, en plural consueta, coses acostumades). Així doncs, la consueta andorrana venia a ser un llibre de consuetuds i costums, de pràctiques i cerimònies, de l’Església catòlica.
A Encamp corria l’any 1696 quan el vicari, mossèn Ignasi Coromines, va voler deixar per a la posteritat una descripció acurada dels costums de l’Església catòlica a Encamp a les darreries del segle XVII. Com a curiositat, mossèn Ignasi explica com s’ha de treure la Vera Creu, com s’han de tocar les campanes… Però també deixa constància de l’assistència als oficis religiosos –on les dones sempre eren més nombroses que els homes–, l’estatus social dels feligresos i les seves aportacions pecuniàries per al manteniment de la parròquia, la relació dels encampadans amb la rectoria i un seguit de temes, sempre interessants, en referència a les creus de terme, confraries, celebracions civils i religioses i un llarg etcètera.
L’any 1710, un escaldenc que aleshores era rector de Santa Eulàlia d’Encamp, mossèn Joan Segalàs, avantpassat directe de qui escriu aquestes línies, va voler ampliar la consueta de mossèn Ignasi amb una llista de festes de precepte, és a dir, l’obligació dels catòlics de guardar i celebrar el diumenge (precepte dominical) i les festes religioses (precepte festiu). Si el meu parent tenia una llista negra o no d’aquells que ho complien, ja no ho sé!
Anys més tard, entre el 1843 i el 1844, el rector aleshores de Sant Eulàlia d’Encamp, mossèn Antoni Areny, va escriure una nova consueta d’Encamp, fet que deixa palès que fins ben entrat el segle XIX aquests costums eren tan antics i importants com vigents. Veient els canvis tan poc sans que està patint el meu país no puc evitar fer referència a la sempre sàvia màxima 21 del Manual Digest, que recomanava “conservar las antigallas, tant sepuga; perque encara que algunas pareixen a primer vista rediculas, es perque no penetram be sa finesa”.
Tan de bo els nostres consellers llegissin més l’obra d’Antoni Fiter i Rossell o fessin cas de qui fou dos cops president del govern colombià, Alberto Lleras Camargo, quan deia que un poble sense tradició és un poble sense futur.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic