Fa unes setmanes els vampirs van tornar a entrar a la meva vida. Ho han fet tres cops, cosa que sembla potser un xic excessiu. Com ha anat la vostra setmana, a la feina? Tot bé? Jo només he tractat amb els no-morts. I anar fent.
La primera vegada no va ser gaire traumàtica, si més no per mi. Es tractava de fer una classe sobre la clàssica obra Antígona de Sòfocles, on desenvolupava el tema de la importància dels ritus d’exèquies o de comiat del difunt. En la versió homèrica, la pira d’incineració treballava regularment per enviar els herois morts en combat. En la versió del tragedista àtic, se’n fa una inhumació i el personatge d’Antígona espargeix terra sobre el cos de Polinices, enterrant-lo així simbòlicament. En tot cas, calia que es dugués a terme aquest acte de separació entre el finat i la societat humana. Si no és així, si al difunt li falta l’òbol per pagar al barquer Caront el seu transport fins a l’altra riba del riu infernal Estígia, hi havia el perill que tornés. És clar, això trencava l’ordre natural de les coses i existia un perill ben cert que vingués a podrir la vida dels seus familiars i coneguts.
Aquesta concepció és bastant abundant en totes les societats humanes, des dels fantasmes   verdosos dels contes clàssics xinesos de la dinastia Tang (i de les modernes pel·lícules cantoneses) fins a la cançó de pub de Dublín Finnegan’s Wake que James Joyce va reaprofitar per donar el títol a la seva darrera novel·la.
Al llarg de la història de la humanitat, sempre han ocorregut una sèrie de desgràcies, que a vegades afectaven persones individuals, i a vegades comunitats senceres. No sempre resultava molt fàcil atribuir-los una causa. Per què ha entrat en erupció aquest volcà que tenim al costat del poble i que ha estat dormint, inert, des dels temps del meu rebesavi? Per què ens afecta aquesta pestilència que fa emmalaltir i morir tant els habitants de més edat com també aquells joves que semblen més forts i sans? És clar, sempre hi ha la possibilitat d’atribuir-ne la responsabilitat als déus i a la seva tendència a immisquir-se en els assumptes dels humans. Alguns poden ser déus de natura dolenta, i d’altres poden actuar per enveja o per venjança.
La cosa es complica quan es canvia de religió i ara tan sols es disposa d’un únic Déu, que a més és de caràcter bo. Resulta més difícil acusar-lo dels mals que ens afecten i, per aquesta raó cal buscar alguna altra explicació. No hi ha res de més fàcil que acusar-ne una bruixa o un bruixot, de fer tractes amb Satanàs i d’obrir així el canal metafísic entre l’esfera dels humans i de la vida, i un espai més nebulós d’on poden sortir forces malèfiques. Aquesta va ser la segona trobada amb el costat fosc, aquesta vegada a través de l’article de l’Andrés Luengo sobre el treball de Pau Castell sobre els processos per bruixeria aquí a Andorra.
Però les caceres contra les bruixes es van abolir i, per poder continuar donant la culpa dels mals a alguna força sobrenatural, des d’Europa de l’est ens van venir les tradicions sobre els vampirs. L’escriptor irlandès Bram (Abraham) Stoker va pepetrar la novel·la Dràcula el 1897 sense mai haver estat a l’est de Lausana, i generacions d’escriptors s’han abocat a descriure les desgràcies que poden venir, provocats per aquests dignes emissaris del mal. Un servidor en farà part, es veu, amb una petita contribució al recull que Editorial Medusa publicarà després de l’estiu. La connexió entre els vampirs i la cultura clàssica grega ve de lluny, tal com hem comentat a vegades amb David Gàlvez –l'editor de Medusa–, tot invocant Zeus Lykaios (és a dir Zeus dels llops). Durant el ritual, aquells que menjaven carn de llop barrejada amb una petita porció de carn humana es transformaven ells mateixos en llops devoradors d’homes... exactament com els vampirs es propaguen a través de queixalades a les seves desafortunades víctimes humanes.
Que el lector no en tingui cap dubte, encara existeixen vampirs al segle XXI. Fins i tot n’hi ha que duen camises de marca, fan servir telèfons mòbils i condueixen cotxes esportius.