No sé pas si aquesta paraula en els seus gèneres i nombres –proletària, proletari, proletàries, proletaris– té gaire ressò per aquí. Per mi, la veritat, és que el mot ja restava una mica polsós, per no dir quasi enterrat, al bagul dels meus records, aquell que la Karina cantava en la seva cançó. On vols anar a parar, us estareu preguntant. Doncs senzillament a una de les qüestions mesurades en el primer Observatori del 2018. A la pregunta de l’enquesta sobre quin era el mitjà de desplaçament habitual per dins del país, el 19,2% de la població afirma que és el transport públic, mentre que el 9,4% diu que agafa aquest o el vehicle privat de manera indistinta. Per tant, el 71,4% no l’agafa habitualment. Però la qüestió és que les persones que l’usen són majoritàriament mestresses de casa, personal no qualificat, jubilats, aturats i joves. Qui cobra menys, l’utilitza més i qui cobra més, l’utilitza menys. En opinió del responsable de l’Observatori, “a Andorra el transport públic està molt relacionat amb aquesta divisió social”. Em puc identificar amb algunes d’aquestes persones que van en bus, perquè soc mestressa de casa també, no qualificada en certes coses i qualificada en d’altres, a la vora dels 51, per tant entre la joventut i la jubilació. En fi, a mi, encara que l’enquesta no ho diu, el primer que em va venir al cap en llegir tot plegat és que soc proletària, sí, treballadora de classe, perquè faig servir el bus. Podria ser més barat i més freqüent i més puntual, però déu-n’hi-do. Llàstima que de nit només funcioni els festius i vigílies de festius, és la principal pega que hi trobo. Però, és clar, soc proletària.