Encomi d’Hercule Poirot

Cada estiu torno, d’una manera o una altra, a Hercule Poirot, el detectiu que Aghata Christie immortalitzà amb les seves novel·les. Sovint ho faig a través de la sèrie de televisió anglesa que iniciada el 1989 finalitzà el 2013 i que conegué productores diferents –LWT i ITV Studios–, però que comptà amb els mateixos actors, entre els quals destaca David Suchet, que aconseguí fer del seu rostre el primer que veiem els aficionats quan pensem en el detectiu privat. Les adaptacions comptaren també amb diferents artífexs, però fou Clive Exton qui inicià la sèrie i qui mantingué el to que heretarien altres guionistes. Destaca també la direcció d’art, que aconsegueix submergir-nos en l’Anglaterra d’entreguerres.
Ben bé que fou aquesta acurada ambientació a la qual  faig referència la que em cridà l’atenció l’estiu que vaig descobrir l’emissió, ara fa molts anys. Hi ha hagut altres adaptacions, però a cap he trobat la veritat del personatge com aquí. I és precisament la veritat l’horitzó constant de l’Hercule Poirot, cap a la qual avança com un vaixell trencagel tot i la seva curta estatura, el seu cap d’ou i el seu caminar ridícul. Aquest belga, confós habitualment amb un francès, és un petit dandi que reuneix totes les condicions per ser menyspreat pels cercles burgesos i aristocràtics anglesos, on sovint es troba present a l’hora de l’assassinat. Les herències i els interessos econòmics acostumen a ser-ne el mòbil.
Poirot és un catòlic, un burgès i un aristòcrata. És catòlic i abomina de l’assassinat. Comprèn les passions humanes però refusa i odia l’homicidi voluntari. És burgés, sedentari a un Londres eminentment urbà, però que viatja pel camp quan se’l reclama, amb una mundanitat pròpia de l’època i uns modals exquisits, fins i tot ja passats de moda aleshores, que li permeten moure’s per tots els ambients socials i arribar a tots els testimonis. I és un aristòcrata, però en un sentit espiritual, ja que Hercule obeeix al seu nom: és un heroi de l’antiguitat, que no comparteix amb els burgesos la doble moral, que s’aferra a la noblesa de qui equilibra ètica i estètica i que, com a detectiu, cerca de manera desinteressada la veritat, doncs aquest és el seu credo.
Poirot és intel·ligent i se sap fal·lible. En alguns dels seus casos no pot evitar que la víctima o el testimoni morin abans de reconstruir la solució, també coneix la supèrbia, sobretot quan fanfarroneja davant d’en Hastings, en Japp o la senyoreta (Miss) Lemon, amics i companys de fatigues, però aquesta cau quan els ulls (a la pantalla, els de Suchet) se li il·luminen en advertir el detall que desfà el castell de cartes edificat sobre la mort.
Diuen que el que reconforta el lector en el gènere policial és la restauració de l’ordre. El que a mi m’agrada del belga és el seu concepte universal de justícia, i sobretot, de veritat. Trobo que en aquests temps, Poirot és ben bé revolucionari.