Endavant les atxes i Contracorrent

No hi ha edat per als valents. Sempre he pensat això i ho reitero.
Ens ha mig commogut, i ens ha fet goig, la notícia del naixement d’una agrupació de joves, adolescents, que han tingut el coratge i l’atreviment de constituir un grup de persones que pretenen fer un forat en allò que alguns anomenen “políticament correcte” i també en l’enquistament de prejudicis i convencionalismes.
Pretenen posicionar-se fermament per tal d’aconseguir canvis més o menys radicals en matèries que podríem qualificar de reservades. Així, inicialment, es van mobilitzar per revertir el canvi climàtic i protegir el medi ambient. Ara, centrant-se en qüestions purament nacionals, en el seu ideari hi inclouen reivindicacions punyents, sensibles i controvertides.
Volen combatre el racisme, defensar els drets del col·lectiu LGBTIQ+, i es denominen “feministes”. S’erigeixen defensors de drets bàsics com ara l’avortament i el reconeixement del matrimoni homosexual.
Desitgen fer activisme social i maldar per aconseguir una societat participativa, i anhelen una educació i un ensenyament en la diversitat. Igualment, manifesten la seva voluntat de reclamar i d’assolir el dret de vot als 16 anys d’edat. N’hi ha alguns, entre ells, que se senten motivats per la política. Potser és un signe premonitori…(?)
Tot un reguitzell d’exigències i pretensions que topen frontalment amb l’statu quo i que, qui sap, els farà trescar per camins pedregosos, dificultosos i incerts.
L’aparició d’aquest moviment juvenil denominat Contracorrent m’ha escalfat el cor i ha fet reviure en mi records de fa molts anys. He rememorat amb emoció uns temps ben remots. 
Érem a la darreria de la dècada del 1960 quan una colla d’amics i coneguts, amb motivacions diverses, però coincidents en la major part, ens vam posar en contacte per fer una trobada. En aquells temps, estàvem tots espargits en diferents instituts de França o d’Espanya, on cursàvem el darrer any del batxillerat, i prestos a ingressar en una universitat o en escoles especialitzades. L’única manera que teníem per poder comunicar-nos era mitjançant el correu, per cartes, i així mateix ho fèiem perquè era l’únic conducte al nostre abast. Ens cartejàvem assíduament per fer-nos patent, mútuament, tot allò que ens neguitejava, tot programant reunions a venir.
Fa cinquanta anys, el nostre país no tenia cap semblança amb el present i llavors es feia córrer el lema: “Andorra, Oasi de pau” i nosaltres hi afegíem “i Desert Cultural”.
Si no ho recordo malament, la primera vegada que ens vam trobar fou durant les vacances de Nadal, i va ser a la primera planta del campanar de l’església d’Escaldes, que el mossèn, bonament, ens va oferir, en un cubicle de fusta a mig engiponar. Hi fórem qui-sap-los, aplegats en aquell espai esquifit on ens vam encabir com vam poder. Els que havíem treballat directament en la iniciativa ja ens coneixíem, i amb els altres ben aviat ens vam apropar i entendre’ns. Vam plantejar la necessitat peremptòria d’actuar públicament per, en un primer moment, fer valdre les accions que proposaríem, essencialment perquè el Consell General i els comuns se sensibilitzessin en les demandes que volíem comunicar en relació amb el jovent del país, i vam acordar iniciar l’acció exigint la construcció, l’endegament i l’agençament d’una Casa de la Cultura. En poc temps, ja havíem concebut el projecte de publicar un butlletí en nom del recent creat Agrupament de Joventut d’Andorra (AJA), que vàrem intitular Presència. Fou una aventura enriquidora i constructiva, ben acollida per un ampli sector de la ciutadania. Era just i necessari que se’ns tingués en compte.
Ara, passats cinquanta anys, encara admiro els joves que s’apassionen per les bones i justes causes. El geni no té edat i la temeritat mesurada sovint esdevé benefactora. Aqueixos xicots que volen remar a Contracorrent només puc dir-los que es mantinguin ferms i persisteixin en la consecució del seu compromís i de les seves idees, amb un tarannà comprensiu i moderat, però sempre tossut; prioritzant el diàleg i tenint ben present que es requereix temps i paciència per fer canviar mentalitats arrelades.
Amplieu el grup, admetent i comprenent que molts arbres fan un bosc. Com va escriure Corneille: “Aux âmes bien nées, la valeur n’attend point le nombre des années.”
Així que, endavant les atxes!