El passat dia 8 de setembre, mentre a casa nostra celebràvem la festa nacional, a França vivien un terratrèmol polític -un més-. El primer ministre François Bayrou no superava la qüestió de confiança que ell mateix havia plantejat. Un exercici de responsabilitat política per saber si el seu pla de retallades pressupostàries, per reduir el dèficit públic i el creixent endeutament, tenia prou suport.
Vivim una època en què gairebé res ens sorprèn, però si retrocedíssim tot just 15 anys, per situar-nos al bell mig de la crisi del deute públic desencadenada per la crisis financera de l’any 2008, no ens creuríem que França acabaria, pocs anys després, al límit del precipici i amb un risc real de ser intervinguda per culpa de l’enorme endeutament públic. França, fa 15 anys, formava part dels països de la UE, que amb Alemanya al front, i en estreta col·laboració amb el Fons Monetari Internacional, van assumir la responsabilitat d’ajudar els països que estaven amb l’aigua al coll: Grècia, Portugal, Espanya, Irlanda o Itàlia, entre altres.
No conec amb suficient detall el pla que va proposar Bayrou, però, en qualsevol cas, entenc que hi hagi diputats i grups parlamentaris a favor i altres en contra. Igual que entenc -les comparteixi o no- que hi ha diferents maneres d’afrontar el problema d’excessiu endeutament que pateixen França i molts altres països. El que no entenc és que no hi hagi unanimitat en el diagnòstic: cronificar any rere any el dèficit públic per damunt del creixement anual del PIB equival a tenir pa per avui i fam per demà; i situar l’endeutament públic d’un país molt per damunt del seu PIB equival a hipotecar el benestar de les generacions més joves.
Sembla que no vam aprendre gran cosa de crisis del deute de fa 15 anys, i no hauríem de deixar passar l’oportunitat fer-ho ara amb l’evolució del deute francès. Hauria de ser una lliçó per a tots els països, inclosos els pocs que avui no tenen un problema. L’endeutament és un mal invisible que creix sigil·losament. Va creixent i passa desapercebut perquè durant un temps no té un impacte directe en les nostres vides, ni un cost per la nostra butxaca. Als ciutadans ens preocupen els problemes que ens afecten en el nostre dia a dia: l’habitatge, l’educació, la sanitat, el transport públic, el deteriorament de les infraestructures i tants d’altres. I quan aquests problemes premen demanem al govern de torn que gasti i inverteixi més. Però hem de tenir present que, a la llarga, més endeutament es tradueix en limitacions en els serveis i la inversió pública i en la despesa social. Deteriora el benestar.
L’endeutament per si sol no és dolent, diria que pot ser convenient en la justa mesura. Inclús, en moments puntuals i davant situacions extraordinàries -com ho va ser la pandèmia-, un dèficit públic per damunt del que podem assumir pot ser necessari per evitar recessions profundes, evitar patiments a la població o accelerar la recuperació de la normalitat. Però els dèficits sistemàtics i l’endeutament públic desbocat no pot ser la norma. Si ho acaba sent, el país se situa en un punt de no retorn, ja no té capacitat real de tornar el deute, perd la confiança dels creditors, encareix el cost de finançar-se i pot arribar a la paradoxa -real- d’haver d’endeutar-se per pagar els interessos del deute.
Tot això també és aplicable a casa nostra. Andorra és un país desenvolupat que està molt lluny d’aquests nivells d’endeutament. De fet, va acabar l’any 2024 amb un endeutament equivalent al 31,8% del PIB. Una bona dada que no ens hauria de confondre. La petitesa d’Andorra, la seva estructura econòmica i la baixa productivitat limiten la capacitat de maniobra per fer front a endeutaments per damunt dels actuals. Els límits d’endeutament recomanats per l'FMI o per la UE estan pensats per països més grans, amb estructures fiscals més robustes i amb economies més diversificades. Si Andorra eleves el seu endeutament a nivells similars al dels països del nostre entorn tindria dificultat per trobar finançament i el que trobes seria a un cost molt alt. Superar i cronificar l’endeutament per damunt del 40% del PIB ens faria encara més vulnerables.
D’altra banda, no podem oblidar que les tensions i obligacions pressupostàries actuals es veuran fortament incrementades la dècada vinent. Entre altres, s’haurà de fer front a l’envelliment de la població amb més despesa sanitària i suport a la gent gran, s’hauran de renovar moltes infraestructures públiques per garantir-ne l'ús i un servei correcte i, la més quantiosa, s’haurà de fer front als compromisos adquirits amb les persones que arribin a l’edat de jubilació. Cal, doncs, arribar a aquest moment amb el mínim endeutament possible.