Prenc prestat el títol de l’article d’avui d’un disc del meu amic Red Pèrill per parlar d’algú que ens va deixar fa pocs dies.
A vegades va bé deixar reposar les idees, i això he fet aquests dies que han seguit la mort del Pep Aguareles. No feia gaire que el coneixia, és cert, però la nostra relació va començar d’una manera intensa, per preparar Retrats. Músics. Andorra que ens va dur a treballar colze amb colze durant els pràcticament quatre anys que va durar l’elaboració del projecte i que es va acabar convertint en una exposició, un concert i un llibre. Al Pep, com molts altres d’aquí i d’arreu, se’l podia considerar un enemic de l’anar fent, tot i que la paraula enemic soni molt forta, permeteu-me la llicència d’utilitzar-la. Aquesta expressió pot definir molt justament les persones que, lluny de quedar-se a casa vivint una tranquil·la, i a voltes envejable, vida sedentària, no poden estar sense fer res, sense encetar projectes, sense canviar el seu entorn, volent transcendir de manera positiva en la societat que l’envolta, volent aportar.
Treballant amb ell en aquest projecte vaig veure un professional molt seriós. Puc dir que abans de prémer el botó de l’obturador de la seva càmera, analitzava fins al darrer detall de la il·luminació, la col·locació del retratat, l’escenari i l’atrezzo. Tot controlat fil per randa fins a extrems insospitats. Espectacular. Aquesta va ser la meva experiència com a retratat, però també em queda la gran experiència com a escriptor del text del llibre.
Quan al principi del projecte el Pep em va demanar els telèfons d’alguns dels músics que volia retratar per posar-s’hi en contacte, li vaig explicar que feia temps que havia començat a recopilar informació sobre els primers conjunts de música del país perquè volia escriure una mena d’història de la música moderna a Andorra, i aquest comentari li va il·luminar la cara per, tot seguit, proposar-me de vincular els dos projectes, de manera que fos possible parlar dels músics fotografiats al mateix temps que traçàvem una línia temporal de l’evolució de la música al país. I així va ser, el Pep va posar oli als meus engranatges, que anaven a una velocitat de creuer més aviat lenta, donant-me una data d’entrega i un objectiu molt clar.
Després hi va haver el concert que vam organitzar amb el Toni Gibert per a la temporada de l’Auditori d’Ordino, amb la participació de molts músics del país revisitant el cançoner popular del Principat; l’abraçada que ens vam fer amb el Pep al final de l’acte i de nou la llum que desprenia la seva cara em van dir que havíem fet una bona feina.
El Pep no podia parar quiet, estava ple de projectes. Per sort en va poder dur molts a terme i això sempre ens quedarà, perquè és gràcies a aquests enemics de l’anar fent, que el món canvia.