El 1922, ara fa cent anys, perdíem la primera de les nostres joies patrimonials, les pintures romàniques de l’absis de Sant Miquel d’Engolasters. Aquest preciós conjunt pictòric, datat al segle XII, era arrencat dels murs on va ser creat pel mai suficientment lloat Magister Sancta Columba per marxar del país per sempre més, adquirit per la Junta de Museus de Barcelona. Amb el permís, per cert, del copríncep episcopal Justí Guitart que, lluny de fer honor al seu nom (derivat del llatí iustis, que significa just o recte), va engrossir les seves arques deixant els andorrans orfes d’una obra magistral de la qual portàvem gaudint 800 anys.
El més trist és que el copríncep va permetre que arrenquessin les nostres pintures en lloc de les de l’antic monestir de Sant Pere del Burgal, al Pallars Sobirà, que eren les que volien realment a Barcelona. Però el bisbe no va voler desaprofitar una oferta millor que tenia per aquestes…
Des del 1923 les pintures van ser exposades al Museu de la Ciutadella. El 1934 les pintures van ser traslladades al Palau Nacional, en el que serà més tard el Museu d’Art de Catalunya. Amb l’esclat de la Guerra Civil, surten del Palau Nacional per anar cap a París, on van romandre exposades al Jeu de Paume de les Tulleries els mesos de març i abril de 1937, i d’allà van marxar al Musée de Maisons-Laffitte, on van ser-hi fins a la fi de la guerra. El 1942, el 12 de juny, van tornar a l’emplaçament que tenien a Barcelona on encara avui, nostàlgics com un servidor ens delectem veient-les exposades al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Per sort, el 1982 es van fer unes reproduccions de les pintures amb la mateixa tècnica que fa 900 anys (amb les capes de morter conegudes com arriccio i intonaco), que són les que avui es poden veure a Sant Miquel d’Engolasters.
Les pintures són una meravella. A la part central veiem un Crist en majestat envoltat per una màndorla o ametlla mística. Envoltant al Crist trobem un tetramorf (motiu iconogràfic que representa el conjunt dels quatre animals o vivents que tradicionalment simbolitzen els evangelistes units en una sola figuració) on l’àngel de Mateu ha estat intencionadament substituït per l’arcàngel Sant Miquel, titular de l’església, als peus del qual hi ha un drac, representació del diable, abatut sota els seus peus. I encara trobem evangelistes, àngels, sants i molta poesia, una poesia que narra la història sagrada en llenguatge andorrà.
Una joia del nostre patrimoni que mai hauria d’haver sortit del lloc on va ser concebuda. Amb quin dret ens les van prendre? Va ser justa la decisió del bisbe Justí Guitart de disposar d’allò que no era seu? El patrimoni d’Andorra és només dels andorrans, que som usufructuaris d’aquesta herència que hem de conservar i transmetre. Però com deia el filòsof piemontès Umberto Eco, “quan entra en joc la possessió dels béns terrenals és difícil que els homes raonin amb justícia”.