Enllaços

Almudena Hernando, Francesca Poza i Jo Milne. La primera és una arqueòloga madrilenya que va passar pel Transversals. La segona és una artista catalana que mostrà la seva obra a l’exposició del Taller tèxtil i de vidre d’Escaldes-Engordany. La tercera és una artista escocesa que viu a Catalunya i impartí un taller en el marc de l’exposició Affatus. Les uneix, per la meva part, que vaig tenir ocasió de sentir-les o de veure la seva obra i que a cada una resideixen idees que crec que tenen sentit de manera conjunta. 
Hernando ens parlà a la seva conferència de la identitat relacional. Aquesta seria prèvia històricament a la individualitat i seria, a més, el canemàs on la individualitat encara s’assenta. Avui dia viuríem l’inici d’un període posthistòric caracteritzat per la ultraindividualitat que esborra les fronteres que coneixem. Identitat individual seria, però, una fantasmagoria, ja que se sostindria sobre les relacions reals de la identitat relacional, aquella que manté els  llaços de parentiu i la conducta religiosa, cert, però que també equalitza les relacions entre sexes i suporta el desenvolupament de la vida. Molt resumit: la prehistòria es caracteritzaria pel predomini de la identitat relacional; la història que hem conegut ho faria pel naixement de l’individu i per les relacions patriarcals; i la posthistòria per l’ultraindividualisme i la incapacitat de desenvolupar identitat relacional: una gran fantasia sobre l’individu que el que fa és disparar les malalties mentals.     
Tant per a Poza com per a Milne la forma reticular –de xarxa– té una importància simbòlica de primer ordre. A Poza l’enfocament és literari, doncs pren per títol cites o passatges de novel·la. Treballa amb paper, però també amb material tèxtil com és el feltre. Les seves propostes de poesia visual es basen en els fils o fragments entrellaçats mai del tot caòticament i que formen petits tapissos de regust declaradament dadà, amb la idea central del teixit. Aquestes figuracions m’han recordat els models en tres i dos dimensions de les xarxes de Milne. Aquesta, havent declarat la voluntat de fer visible l’invisible, treballa amb una mena d’estructures reticulars que mitjançant desenvolupament fractal es torcen i es retorcen generant alhora fantasmagories.
La cosa és que hi veig una relació mútua, on potser les voluntats artístiques de Poza i Milne volen parlar-nos de la identitat relacional d’Hernando, que potser aquest fer visible allò invisible vol dir també mostrar la determinació que la identitat relacional exerceix en nosaltres i que la seva pèrdua no pot si no trencar la xarxa, fragmentar l’existència i així perdre aquesta el canemàs que l’ha sostinguda. I, per suposat, crec que és una invitació a reconèixer-la, fer-la conscient i comprendre-la per evitar, d’aquesta manera, la seva dissolució. Tal com la visita d’aquestes tres dones, que les propostes d’altres no passin per aquí sense deixar-nos idees en què pensar.