Arriba un moment, o hauria d’arribar, en què tot periodista es planteja què està fent, per a què serveix la seva feina i a qui serveix. A qui serveix en el doble sentit: a qui li pot ser útil i a quins interessos està beneficiant. Hi ha qui s’ho planteja un dia i hi ha qui ho fa al llarg de tota la trajectòria, per inconformisme o inseguretat.
La incertesa personal es pot fer més violenta en un moment en què l’ofici està en crisi. Quina és la feina del periodista? Reproduir els comunicats que cuinen els gabinets de premsa? Assistir als actes programats a l’agenda i limitar-se a regurgitar allò que a algú li interessa? Limitar-se a ser un transmissor? El noranta per cent de la feina periodística, i probablement em quedo curta, es limita a això. Desesperant. Intentar sortir-ne és nedar a contracorrent i sovint suposa quedar exposat a bufetades de tota mena. Resulta molt més còmode –on van a parar– deixar-se agomboiar pel flux de les aigües.
Així ens guanyem la desconfiança del públic. És un descrèdit molt més dolorós que el que pretén ocasionar el politicastre que crida “mentiders!” quan se l’ha enxampat amb les mans a la pasta (normalment, de diners públics) o quan se l’enfronta amb la mala gestió. Aquest “mentiders!” respon únicament a la falta d’arguments i només és seguit pels acòlits i algun despistat excessivament crèdul.
La caiguda lliure en què entra el periodisme està motivada per altres coses. Acabo de llegir, sense anar més lluny, un article hipotèticament d’opinió on és evidentíssima una tosca redacció de la IA. En un d’aquests mitjans que proliferen: s’empaqueta qualsevol cosa, a la recerca de xuclar subvencions, d’aconseguir visites que encaminin a la publicitat, i així es munta un digital a cada poble, amb un redactor mal pagat.
Ens eclipsem.
