L’Associació de Professionals de la Comunicació –el que en altres temps menys donats al circumloqui hauríem anomenat associació de periodistes– ens ha distribuït un pamflet interessantíssim amb una llista de recomanacions sobre la manera adequada com els que practiquem aquest ofici (?) hem de referir-nos a les “persones amb discapacitats”. La llista va suscitar certa controvèrsia a la redacció perquè al costat de termes que cal desterrar i que, efectivament, costaria avui trobar a cap mitjà –disminuït, minusvàlid, subnormal, retardat mental, mongòlic...– n’hi ha d’altres que a alguns ens van deixar perplexos. Es recomana, per exemple, de referir-nos a l’autista com a persona amb autisme, o com a persona amb trastorns de l’espectre de l’autisme (TEA); i el sord o sordmut, que també recomana evitar, per persona sorda o persona amb discapacitat auditiva, com si el fet d’afegir-hi “persona” ho canviés tot. Centre psiquiàtric (que n’hauríem de dir centre de salut mental o centre de dia), coix (persona amb discapacitat física) o invident (persona cega o persona amb discapacitat visual) són altres recomanacions més o menys sorprenents. Naturalment, s’endevinen les bones intencions del tríptic. Però les bones intencions no garanteixen necessàriament un judici recte en qüestions terminològiques. El més pintoresc de tot plegat és que el fulletó du per títol “Ens entenem?” I el cas és que per aquesta via s’arriba a aberracions com els titulars que fa uns mesos van aparèixer en certs mitjans del país: “El Festival XXX amb la diversitat multifuncional (!)", i “Persones amb capacitats diferents (!!) participen en l’organització de XXX”. Des del punt de vista del fulletó, els titulars eren segurament impecables. Ara bé, i sobretot, també eren inintel·ligibles. I d'això se'n diu exactament incomunicació.
