Les dades d’inversió estrangera immobiliària publicades la setmana passada són obscenes. I ja no hi ha manera elegant de dir-ho. 843 operacions durant el 2025. Més de 514 milions d’euros. Rècord històric.
Mentre una part creixent de la població no pot pagar un lloguer, no pot emancipar-se o viu amb l’angoixa constant de poder perdre casa seva, Andorra continua funcionant com un paradís immobiliari per a capitals externs. I el més greu: això ja no es pot presentar com una conseqüència inesperada, és una decisió política.
La primera Llei Òmnibus no ha funcionat; i la segona fa la sensació que va pel mateix camí... No s’està frenant la inversió especulativa, no s’està protegint l’habitatge i no s’està reduint la pressió sobre els preus del mercat. Es vol transmetre la sensació que s’està actuant, mentre el negoci continua intacte.
Mai s’havien registrat tantes operacions com ara. Mai s’havien mogut tants diners. Però el Govern continua parlant d’equilibris i d’atractivitat, mentre la població resident cada vegada viu pitjor. Aquest és el gran drama d’Andorra: tenim un model econòmic que genera milions, però cada vegada menys benestar col·lectiu.
La gent no està enfadada només perquè els pisos siguin cars. La gent està esgotada perquè sent que el país s’està venent a trossos, mentre ells deixen de tenir-hi lloc. I això és devastador socialment. El problema ja no és només l’habitatge, és la humiliació quotidiana. Treballar i no arribar. Veure com marxen fills, amics o familiars. Compartir pisos amb quaranta o cinquanta anys. Viure pendent que no et facin fora. Assumir que comprar un habitatge és una fantasia reservada a qui té patrimoni. Mentrestant, l’especulació continua entrant per la porta gran.
Ens repeteixen que necessitem inversió estrangera. Però quin tipus d’inversió? Aquella que expulsa la població? Aquella que converteix habitatges en actius financers? Aquella que transforma el país en un aparador de luxe, mentre la seva gent perd qualitat de vida?
Un país no és un fons d’inversió. Un país és la seva gent. I avui, a Andorra, molta gent sent que ha deixat de ser prioritària.
La situació és tan greu que fins i tot hem començat a normalitzar coses que haurien estat intolerables, fa només uns anys. Joves que assumeixen que hauran de marxar, parelles que retarden projectes de vida, persones grans amb por de no poder continuar vivint a casa seva, treballadors essencials expulsats del país... Això no és progrés, és degradació social. I el pitjor és que encara hi ha qui ho defensa en nom del “creixement”.
No. No tot creixement és positiu. No tots els diners generen prosperitat. I no tot model econòmic és compatible amb la dignitat de la població. Quan un país posa el mercat per davant de la seva gent, acaba destruint allò que el feia habitable.
Andorra està arribant a aquest punt. Per això ja no n’hi ha prou amb pedaços ni amb mesures cosmètiques. Cal valentia política real: limitar la compra especulativa, prioritzar l’habitatge residencial, frenar determinades dinàmiques urbanístiques i assumir, d’una vegada per totes, que el dret a viure al país ha d’estar per damunt del negoci immobiliari. Perquè si continuem així, Andorra acabarà sent un país molt rendible, però irreconeixible.