Ens ha pedregat lo tabaco

L’altre dia, tornant de França, quan anàvem per Canillo, se’m va ocórrer girar el cap i mirar aquell camp de tabac que hi ha a la sortida del poble a mà dreta. Més que tabac semblaven escaroles el que hi havia allí plantat. El primer que em va passar pel cap va ser que poca cosa collirien; a cada mata es veien només els nervis de les fulles. Just després vaig recordar una pedregada que ens va tocar a nosaltres, ja fa una pila d’anys, que ens va deixar el tabac més o menys igual que el de Canillo.

Aquella pedregada la vam viure en directe al camp. Ens vam aixoplugar a la barraca que ens feia d’assecador i vam assistir com a públic convidat a la trencadissa monumental. A Certés, quan s’ajunta el núvol blanc que ve de la vall d’Ós amb el que ve de Fontaneda, ja pots començar a resar. Vam veure a escassos metres com les mates, que estaven a punt de ser collides, anaven esmicolant-se a mesura que els grans de pedra impactaven contra el revers de les fulles, girades pel vent, i les deixaven com un colador en el millor dels casos. Quan la tempesta va alliberar tota la seva mala llet, com acostumàvem a definir el temps de les tardes d’estiu, i després del renec de rigor en veure aquell panorama, l’optimisme es va apoderar del meu pare que va deixar anar un “encara collirem alguna cosa”. I així va ser. Vam haver d’enfilar tres i quatre cops cada fulla, perquè nosaltres collíem fulla a fulla al camp, però encara vam fer quilos. 

Tornant a Canillo, el darrer sentiment que em va venir va ser el de l’alleujament de no haver de patir cada tarda per si el temps porta mala llet o no. I és que a casa ja no fem tabac des de fa uns anys. Però encara em va venir un darrer pensament a la ment, el més desagradable de tots. El cultiu del tabac sempre ha anat envoltat d’una àuria borrosa, per dir-ho finament, i no tothom ho ha vist amb bons ulls, potser perquè les seves peculiaritats no s’acaben  d’entendre o per enveja, què sé jo…

Més d’una vegada, quan la pedra ens havia tocat, ens havíem sentit comentaris desagradables fins i tot de gent propera. Per tant, de ben segur que aquell pobre tabac de Canillo havia suscitat també alguna alegria. I no nego que el cultiu del tabac va ser, durant molt de temps, una verdadera màquina desbocada de fer diners. És així que ens va acabar petant als morros. Recordeu que en una època sortien camps de sota les pedres. Qualsevol lloc era bo per plantar-hi tabac. Passaves per un lloc avui i l’endemà ja hi havia un camp nou. A casa ens vam aprofitar d’aquella bicoca, com moltíssima altra gent. De retruc, l’economia andorrana en general i l’Estat també se n’aprofitaven: tot rutllava com mai ho havia fet. El diner circulava alegrement en tots els sectors de l’economia del país. I negar-ho és senzillament mentir o defugir la incòmoda realitat. També he de dir que molta gent es va posar a fer tabac i alguns no van arribar a collir ni una sola collita. Es van adonar que no tot eren flors i violes i que calia treballar i molt. Era molt maco i engrescador veure el rendiment que donava el tabac, però no ho era tant anar al camp a entrecavar durant quatre o cinc hores després de la teva jornada laboral, o haver de sacrificar les vacances per regar, esbrotar, escapçar, collir, enfilar, penjar, vigilar que no es toqui, o sigui que no es podreixi, tornar a regar, desenfilar, emmanadar i fer els fardos quan tocava, ni més tard ni més d’hora.

Tot allò havia d’acabar, òbviament. Com més tabac sortia del país, més ens el pagaven als colliters; dos i tres cops la collita. Es fomentava el contraban des de dins mateix. Era el peix que es mossegava la cua. I com voleu que s’entengués que, al capdavall, la quasi totalitat de la collita acabés cremada? Ens van tocar la cresta. I entenc que provoqués recances entre tots aquells que no havien entrat dins d’aquella roda. Alguns encara en segueixen plantant, però a casa ja no ens preocupa si s’embroma el cel per Ós o no.