Hi va haver una època, no tan llunyana, en què les persones que vivien separades per la distància geogràfica s’explicaven per carta les incidències de la seva vida privada, amb un ampli desplegament de detalls, o expressaven les seves opinions sobre els assumptes més dispars. També els sentiments: les cartes d’amor s’escriuen sense saber el que es dirà i s’acaben sense saber el que s’ha dit. Totes aquestes persones es cartejaven, un verb que avui dia gairebé ningú conjuga.

Però amb l’arribada del telèfon fix la correspondència es va endinsar en una decadència que les sofisticades formes de comunicació milloraven. El correu electrònic se sol utilitzar per intercanviar missatges, és a dir, encàrrecs i notificacions. ¿Per a què escriure una carta quan tenim a mà els telèfons fix i mòbil i el correu electrònic? ¿D’on traiem el temps per a això? En suma, ens sobren les excuses per no haver de seure a taula i conversar per escrit amb una altra persona. Així és com la carta privada, exhaustiva i detallada, a la qual el corresponsal dedicava una part del temps nocturn, ha desaparegut de la nostra vida. Sembla que, ara per ara, les úniques cartes que tenen el futur assegurat són les de la baralla i les d’acomiadament.

Hem perdut el compte del temps transcorregut des que les bústies domèstiques ens despertaven la curiositat i les obríem amb una emoció continguda. Ara les obrim mandrosament, amb la desil·lusió acostumada, igual que les cartes que ens envien de publicitat, dels bancs... Les cridaneres bústies de Correus dels carrers i places de les ciutats han perdut el seu esplèndid passat, quan es multiplicaven per les cantonades. Pressento que les seves boques s’obren poc, com no sigui d’avorriment, cada cop menys, i que els seus estómacs estan mig buits.

Mòbils, tauletes, ordinadors. Facebook, WhatsApp, Google, notes d’àudio, gravadors de veu... Vivim immersos en tot un món de possibilitats per gravar els pensaments al minut, per registrar-los gairebé en el mateix moment en què ens vénen al cap i no oblidar-los.

Cada vegada s’escriu més però s’escriu “pitjor”. Estem perdent una habilitat adquirida pels humans fa milers d’anys, una habilitat que era sinònim de cultura, de coneixement i de saviesa i que a més permetia comunicar-se amb altres persones perquè es compartia un llenguatge, una gramàtica i uns signes (diferents en cada idioma), i alhora era intensament personal perquè cada un tenia la seva pròpia cal·ligrafia i estil de lletra.

Per a mi escriure a mà és una experiència increïblement satisfactòria, molt personal i que té un munt de beneficis.

Escriure en un ordinador sembla tenir sempre una connotació de serietat que no ha de tenir necessàriament l’escriptura amb un paper i un bolígraf. Quan escrivim a mà ens satura un pensament, que es lliga amb un altre, i la inspiració va fluint amb la següent paraula i la següent frase. És un procés diferent.

Escriure a mà és sempre més sincer i autèntic que fer-ho amb un teclat. Un ordinador, un mòbil o una tauleta sempre tenen un component “públic”, mentre que el teu quadern i bolígraf creen una atmosfera més personal, més d’estar “a casa”. És el teu quadern i en principi ningú llegirà el que has escrit, així que un menteix menys, elabora menys, no es disfressa i va agafant soltesa, es deixa anar mentre escriu, descobrint pensaments, sentiments i idees que ni tan sols sabia que tenia.

Poder compartir, a internet i les xarxes socials, les nostres idees i els nostres pensaments a l’instant, deixar-los registrats sense por que ens n’oblidem i poder reprendre’ls des de qualsevol lloc del planeta amb la xarxa és sens dubte un gran avantatge; d’això no n’hi ha dubte.

Però escriure a mà, obrir un quadern i, gràcies al moviment inconscient dels nostres dits, fer gestos que vam aprendre gairebé sense adonar-nos-en, veure els nostres pensaments plasmats en un paper amb un fil invisible que connecta el nostre cervell amb la tinta que es fixa en el paper, és una experiència que no hem de perdre. No crec que rebre un correu electrònic s’assembli a rebre a una carta, no és totalment igual. És més aviat una conversa, i en les cartes hi ha confessions, reflexions...

Espero que alguna vegada reprengueu el saludable costum d’escriure cartes, sempre que trobeu el corresponsal apropiat. Perquè crec que poder dedicar un poema o una carta d’amor a la persona que ens inspira, sigui de dia o de nit, amb llum natural o espelmes, és molt emocionant!