Ens l’han robat a tots

Sonen els quarts. Sempre hi ha algú que comença a menjar-se el raïm quan sonen els quarts. Alguns intenten excusar-se dient que ho fan per guanyar temps perquè després, entre campanades, no et dona temps. Com cada any, després del darrer toc de campana, cotillons, brindis amb xampany o cava, segons els gustos o les butxaques, però sobretot petons i abraçades a tort i a dret. Aquelles mostres d’afecte acabarien convertint-se, sense saber-ho en aquell moment, en una espècie de quimera, tres mesos més tard. Però no exactament igual per a tothom.
No és una guerra mortífera que aboca a la destrucció i obliga col·lectius de persones a desplaçar-se pel mapa com si fossin peons en un tauler de joc a la recerca d’un lloc menys hostil. No ens ha tocat viure això, per sort, però és una situació prou delicada com per poder acceptar-la, assumir-la, i actuar en conseqüència, amb coherència i sentit comú. I aquest sentit comú és exactament el que sovint no apareix per enlloc. Molts diuen que tenen la sensació que els estan robant un any de la seva vida i que per això no deixaran de fer el que els agrada malgrat les recomanacions sanitàries. Com si la resta de gent no tinguéssim aquella mateixa sensació. 
Sovint miro vídeos dels concerts de Phil Collins per YouTube i és cert que comencen a impactar-me aquelles imatges d’estadis plens de gent… sense distància interpersonal ni mascareta. És com si tot allò del que es podia gaudir sense preocupacions hagués quedat molt lluny en el record de cadascú de nosaltres. Em venen també al cap aquelles despreocupades nits a la discoteca i la frustració que deu sentir el jovent d’avui en dia en no poder gaudir-ne quan els toca. Però això no els legitima per trobar alternatives que posen igualment en perill a ells mateixos, els seus familiars i a aquells professionals que es dediquen resignadament a cuidar-nos si les coses van mal dades. Per què els uns han de fer esforços per acceptar i respectar les noves regles del joc i els altres poden saltar-se-les? És injust, irrespectuós i insolidari. I no dic que tot el jovent tingui el mateix comportament, que consti. A més, altres que no són no tan joves tenen un comportament igual o més pueril.
Es tracta potser de ser un xic més empàtics amb aquells que viuen l’adversitat de la pandèmia. Ja comencem tots a conèixer gent que ha mort per aquest maleït virus i per tant els seus familiars també. Posem-nos a la seva pell i pensem en què podem contribuir per limitar la propagació del virus i evitar aquell dolor. Segurament també coneixem algun professional sanitari que veu ja per segon cop les orelles al llop cada cop que s’incorpora al seu lloc de feina. Posem-nos a la seva pell i pensem què hauríem de fer o deixar de fer per ajudar-lo en la seva tasca diària.
No tenia massa clar si mencionar el col·lectiu de mestres i professors perquè jo mateix en faig part, i podria quedar lleig, ja m’enteneu. Però crec que és legítim que ho faci perquè són molts els companys i companyes que ens exposem a diari en el nostre lloc de feina. 
L’altre dia mirava una pel·lícula de guerra i en alguna escena en què es copsava la misèria i la necessitat se m’escapava una rialla pensant en tots aquells que diuen que n’estan fins al capdamunt i que no tenen en l’ordre del dia el respecte a les normes anti-Covid. Me’ls imaginava en aquella mateixa situació de la pel·lícula, vivint la vida d’aquells personatges i queixant-se, indignats, que n’estan fins al capdamunt i que no tenen intenció de seguir vivint aquelles vicissituds. Grotesc i ridícul, però segur que sirgarien els agradi o no.
Me n’oblidava, posem-nos també a la pell de qui es dedica a la restauració, que té o treballa en un bar. Han aconseguit que sigui un dels sectors més perjudicats per les mesures aquells qui reclamen el dret d’anar al bar a fer unes canyetes amb els amics, sense distància ni mascareta i sovint fumant perquè… faltaria més que no poguéssin. Gràcies en nom de tots ells.
Segurament jo també he fet, faig i faré coses malament, però si me n’adono intentaré posar-hi remei. Però el que sí que he assumit és que cal que respectem les normes tots plegats, sense excepcions, i que aquest any ens l’han robat a tots. A alguns més que a d’altres, això sí.