Ens n’anem a la merda, però continuem com si res. Com si no ho volguéssim veure. En tenim molts exemples. La setmana passada un tarat, dic bé tarat perquè ningú en els seus cabals faria tal barbaritat, matava d’un tret un activista polític als Estats Units. M’és absolutament igual de quin partit o moviment siguin víctima i criminal. Res pot justificar l’assassinat d’una persona pels seus pensaments o ideals. L’empatia ha desaparegut, s’ha deshumanitzat els oponents polítics i es banalitzen les guerres. Ho trobem a una escala més gran en el conflicte entre Israel i Palestina, on sembla que només es vegi el mal d’un cantó i no el de l’altre en funció del posicionament personal de cadascú. Aquí no hi ha cap sant, però alguns han fet més mal que d’altres. S’estan bombardejant hospitals i centres d’ajut humanitari. Ja no se segueixen ni les mínimes normes de la guerra. El respecte s’ha perdut completament, cap a tot i tothom, cap a les persones i les coses. També en la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, i tants d’altres conflictes que comencen per no voler ni escoltar les opinions dels qui pensen diferent, negant i menyspreant la seva identitat. Esbombant mentides que a cop de repetició sembla que esdevinguin cada vegada més veritat fins que se les acaben creient, no només qui la reprodueix, sinó també qui l’escolta i qui de qui es diu. I davant de tot això és normal que hi hagi qui aixequi la veu, qui protesti. Amb més o menys encert, i és un dret fonamental, el de manifestació, o el de pataleta si ho preferiu, que no podem deixar que ens arrabassin, i encara menys amb més discursos d’odi, infantilitzant i ridiculitzant qui s’expressa o fent creure que una manifestació relativament pacífica com la que hi va haver a Madrid en l’última etapa de La Vuelta dona una imatge d’una ciutat en guerra, com Sarajevo en ple conflicte dels Balcans. I tot plegat ens aboca a un nou conflicte, fa que ens n’anem a la merda.
