A mi és que aquests penediments públics convertits invariablement en exhibició de bons sentiments i que arriben sempre, sempre, amb 50, 100 o 500 anys de retard em fan molt de riure. Me’n va fer quan Toni Martí, en els seus temps d’Honorable escaldenc, va fer saltar Miquel Mateu de la llista de carrers. Per franquista. Me’n va fer no sé si més, quan l’aleshores Il·lustre Albert Batalla va castigar Franco retirant-li la Medalla d’Or que la Seu li havia concedit graciosament el 1966. Haver-ho fet en vida del Mateu dels Ferros, o del dictador: “Esos cojones, en Despeñaperros!” I encara ric després que el Parlament català, farcit també d’Il·lustres –mare meva, quanta il·lustració junta– reparés fa quinze dies la memòria de les bruixes catalanes (i de les andorranes). Ara que hi penso, els primers a seguir la via oberta per l’Església amb Galileu, aquesta carrera de sinceríssims penediments retroactius, van ser els socialistes catalans del primer tripartit, qui si no, quan se’n van anar a Grècia a demanar disculpes per les farres dels almogàvers, mare meva. Què em fa gràcia? Home, el missatge em sembla transparent. Ací, aquí i allí el que ens estan dient és que, tranquil, que tu pots cometre les barbaritats que toquen a cada moment històric, pelar una padrina acusada d’encomanar el goll als veïns, honrar un franquista confés o directament fer-li la pilota al dictador, amb la seguretat que els teus besnets ja repararan retroactivament i simbòlicament el mal fet. Tu, sempre a favor d’on bufa el vent. Quan tocava franquista, franquista. Ara toca indepe? Doncs indepe. Que cal penjar una bruixa? La pengem. Demanar perdó a Caterina Yvona? Disculpi, senyora, no ho tornarem a fer. De veritat soc l’únic a qui tot això li sembla un obscè acte d’onanisme públic?
