Les deu de la nit. Tots junts asseguts a la taula, sopant i amb ganes de celebrar l’entrada del 2017. La postal és més o menys la de sempre: amics i família, molt menjar, molta beguda, nens cridant, etc.  Fins que arriba el gran moment. Algú s’adona que falten quinze minuts per a les dotze (hora peninsular) i crida: “Les campanades! Encén la tele!”  I comença la festa..., que si La 1, que si TV3, i l’il·luminat de sempre –beneït siguis– que suggereix: “Posa Antena 3! La Pedroche!”

Les dites es van inventar per a alguna cosa i en aquell moment allò d’“on n’hi ha dos n’hi ha tres” va cobrar més rellevància que mai. Allà estava ella, enfundada en una capa fins que fos l’hora assenyalada.
Un ja ho sap gairebé des que va néixer. La nostra condició d’homes –llegeixi’s gènere masculí– ens revela febles davant els plaers de la carn, per no dir que som bastant animalets –amb perdó dels veterinaris– quan es tracta de veure un pit. 
Però, de debò que una cadena de televisió apostava com a únic reclam publicitari pel fet que una dona ens mostri les peres? I per tercer any consecutiu?! 
Ens prenen per idiotes. 
I el pitjor és que saben que tenen raó. Estan absolutament convençuts que durant tota la setmana només es parlarà en els bars de l’escot de la Pedroche i molts estaran en “el carro” en el qual acabo de pujar, escrivint articles d’opinió i editorials sobre el tema. I, fins i tot, repetiran les imatges al programa Zapeando que la susdita presenta. Beneïda endogàmia.
Ens posarem dempeus, brindarem, ens desitjarem felicitat i almenys la meitat dels comensals pregarem perquè l’any que entra sigui millor i totes aquestes coses que ens fan sentir bé, des que se’ns va acudir suposar que la nostra vida canviarà d’un dia per l’altre.
Després vindrà l’obligat ritu, en el qual totes les cadenes mostraran la seva desfilada d’artistes fent playback en religiosa processó, tot amenitzat per una parella de conductors, ell vestit d’etiqueta i ella amb vestit blanc, als quals algú els va fer creure que eren graciosos. 
Però no ens avancem. Estem asseguts a la taula, omplint les copes de cava, quan el gran moment per fi fa acte de presència: la Pedroche es treu la capa. Acompanyada per un Chicote que s’esforça per mantenir el pols ferm perquè així no ens adonem que la mà li tremola com si tingués un martell pneumàtic al canell.
La capa cau i veiem una cotilla negra plena d’estrelletes, que li ajusta tant el cos que sembla com si las domingas s’estiguessin asfixiant, pobretes elles. 
“No es veu res! Per això hem hagut d’esperar un any sencer?”, diu el meu cunyat. 
Quina decepció. Ens prenen per idiotes.