Els càmpings resisteixen. Com una colla d’arevacs de Numància als atacs d’Escipió Emilià. A Andorra n’hi havia 35 l’any 1964 i ara en queden vuit. Han treballat força aquest estiu malgrat la competència deslleial dels aparcaments d’alguns centres comercials amb les autocaravanes i les dificultats per complir amb el registre d’ocupació d’allotjaments turístics: van justos de personal.

L’amant de la natura pot optar entre una acampada lliure a l’estil Jeremiah Johnson, amb el risc de ser multat o atacat per un porc fer, o allotjar-se en un càmping. La història ens ha deixat noms tan curiosos com La Ballena Alegre o La Tortuga Ligera. Allà, cada parcel·la era un regne de taifes i els seus inquilins podien tenir des d’un hort amb hortalisses per a consum propi fins a fossats amb cocodrils, passant per merlets amb arquers i un pont llevadís.

Eren com els pioners de la conquesta de l’Oest però al Baix Llobregat. Un mosaic de personatges que sobreviu, com l’exhibicionista, l’obsessionat per la neteja, l’esportista, el rei de la barbacoa, el manetes que repara coses i els nens que són l’equivalent a un extresorer empipat del PP: corren per tot arreu, et poden atropellar amb la bici, tirar-se en bomba sobre el teu cap a la piscina o filtrar SMS. Hi ha el grup d’adolescents que tenen zona fixa a la piscina, a la taula de ping-pong o al minigolf. Si t’hi acostes, entre un núvol d’hormones, seràs testimoni de rituals de festeig, fotos de Tuenti i nombrosos “Tia, no et ratllis!”. A prop hi ha la família amb el pare carregat de tuppers i paper d’alumini com per embolicar la Gran Muralla, l’àvia cuinant una escudella en un càmping gas i la dona muntant una prestatgeria Kallax d’Ikea. Un altre grup és el dels jugadors. De cartes, de dominó o de parxís. Petits reductes de Casino Royale amb cerveses Cruzcampo en lloc de daiquiris.

I hi ha, també, la gent amb història. A Soldados de Salamina, Roberto Bolaño explica les peripècies d’un visitant del càmping Estrella de Mar de Castelldefels, on va treballar entre 1978 i 1981: Antoni Miralles, un català exiliat a França que cada agost s’instal·la al càmping. Miralles li explica que, a la Guerra Civil Espanyola, va apuntar contra el falangista Rafael Sánchez Mazas, sense disparar. Una tarda li proposa a Bolaño que l’acompanyi a un cine de Castelldefels per veure Fat City, de John Huston. No deixa de ser curiós que en un poble d’estiueig projectessin aquesta pel·lícula. Però abans potser passaven aquestes coses. La ciutat del film és Stockton. Cada cop que Bolaño i Miralles s’acomiadaven ho feien amb un “Ens veiem a Stockton!”.

És una ciutat on només existeix el fracàs, cosa que no es fa extensiva als càmpings, i menys ara que s’ha posat de moda el glamping, contracció de glamur i de càmping. A 300 euros la nit. Amb la possibilitat d’allotjar-se en una caravana vintage o en una tenda de fusta d’últim disseny en una parcel·la amb wi-fi. No sé si n’hi haurà prou per trencar les reticències dels qui pensen que el càmping és com el chopped. Per més que paguis continua sent chopped.