Ensenyar què passa a l’UCI, per què no?

Llegeixo l’entrevista a Chiqui Novis en la qual parla del seu projecte fotogràfic per conscienciar sobre la gravetat de la pandèmia de la Covid-19. Arribo al final i trobo la frase clau: “jo faria un dia de portes obertes a l’UCI”. És clar! On he de firmar? I no ho dic de broma ni de forma banal. Des que va començar la pandèmia he demanat de forma reiterada al SAAS poder entrar a l’hospital a fer un reportatge. Veure com es gestiona la part Covid, dins i fora de l’UCI. Crec que no he demanat res extraordinari. Fora d’aquí hem vist imatges en televisions i diaris de diversos centres hospitalaris, fins i tot en els moments més crus de la pandèmia. Potser molts estem conscienciats, però sempre queda algú que no. I veure realment què passa a dins de l’hospital, explicat amb tota la cura del món, la pressió, els moments difícils, el patiment, les morts... penso que pot ser una via per fer aterrar aquells que encara no s’ho prenen prou seriosament. Aquí, per sort, el sistema no ha arribat al col·lapse, però crec que és important mostrar la important tasca dels sanitaris. És una realitat a explicar. Amb respecte, com he dit. Però per què aquesta negativa constant? Al principi podia comprendre que no era el millor moment. Però quan la situació es va relaxar més, per què no? Quina por hi ha a ensenyar-ho? Fins i tot alguns professionals aposten per obrir aquestes portes. Fa uns dies tots plegats vam poder veure’n imatges per Andorra Televisió. Felicitats als companys que ho han aconseguit. Ara només esperaria la mateixa resposta cap a  mi. Crec que hi ha coses a explicar i l’excusa de ni tu ni ningú que m’havien donat, ja no serveix.