Divendres al vespre vaig sortir de casa per assistir a la reobertura de l’Auditori Nacional. Com que està a prop de casa no vaig haver de calcular els quaranta-cinc minuts de rigor per circular per les venes taponades amb colesterol del sistema viari patri i vaig sortir tranquil·lament.
Una vegada arribat el meu acompanyant, entràrem a l’únic lloc on es pot gaudir de veritat de la música en aquestes valls, seiem als nostres seients expectants i una mica nerviosos perquè el nostre amic Kic Barroc presentava el seu nou disc.
L’Auditori era ple per escoltar un concert de jazz que va començar una mica fred i imprecís, però a cada nota, a cada tema, els músics i el públic es van anar escalfant. Com en una cita a cegues que ningú la vol espifiar i a poc a poc l’espurna va encenent els cors i la vetllada es torna agitada i fascinant.
Hi va haver cosetes, alguna nota on no tocava, la sonorització del piano matava molts harmònics, sobretot del registre mitjà, i els pianissimos del Kic no brillaven com deurien. Els tres pitos impecables. Sobretot a partir del tercer tema on instruments i instrumentistes agafaren el punt de temperatura i concentració ideals. La trompeta de Víctor Carrascosa va omplir de calidesa l’Auditori en el tema Prat Primer, que em ressonava com alguns temes lents dels últims discos del Miles Davis, els solos d'Irene Reig al saxofon eren virtuosos, nets, precisos i el seu so, impecable, i les intervencions del trombó de Joan Codina, més als tuti que als solos, dotaven de brillantor cada un dels moments. En aquesta petita big band només faltava el saxo tenor de l’Efrem Roca, que no va desdir gens, tot i sortir molt més tard. Dels habituals acompanyants del trio Km 0 només apuntaré la solidesa de Brady Lynch apuntalant com un enginyer d’estructures les construccions agosarades i les harmonies complexes dels temes i regalant-nos un sol solo ple d’energia i bona vibra i la contundència i el metrònom de Kike Pérez, amb intervencions riques però mai barroques. No podria pensar millor manera de presentar un disc que la passada vetllada de divendres.
El disc Entor és una meravella, amb composicions treballades, sorprenents, plenes de matisos i de referències estètiques que van des de Debussy a Monk. Però sobretot, els temes d’aquest disc són francs. No hi sobren artificis, no hi ha cap voluntat d’impressionar amb la tècnica instrumental o compositiva. No hi ha la voluntat d’innovar, ni de repetir patrons per agradar, només hi ha muntanya i les cabòries d’un pianista andorrà.
Fins divendres no podia entendre com un gènere musical que havia nascut dins les pol·lucions urbanites de capitals nord-americanes podia explicar la natura d’aquest racó de món. Però sí que pot. Entor permet passejar per la muntanya sense patir mal de peus. Gràcies Kic.
