Ja han marxat. Per fi són fora. Quin descans recuperar l’amplada de les avingudes, trobar un forat on deixar el cotxe per anar a fer quatre encàrrecs o poder seure a fer un cafè on vulguis sense haver d’entrar a mitja dotzena de bars a veure si hi ha sort i trobes una taula cantonera ni que sigui davant la porta dels lavabos. El pont de la Puríssima és un dels peatges anuals que hem de pagar els soferts veïns del país dels Pirineus per tenir la sort de viure on vivim. Arriba cada any, implacable com un cop d’aixada entre cap i coll, però al final, com tot a la vida, s’acaba. 

No estem mai contents, la gent de muntanya, això sí que ho tenim. Ens passem l’any renegant que si els de Barcelona ens ignoren, ens menyspreen, no se’ns prenen seriosament, no valoren el que fem, el que tenim, el que som, aficionats com estan ells a contemplar-se el melic i pensar que són el millor del món. Tot l’any que remuguem i, quan arriba desembre i cau la primera nevada, es posen tots d’acord i en lloc de quedar-se a casa celebrant el dia de la seva Constitució i muntant el pessebre el dia de la Immaculada, agafen els anoracs, els barrets de llana, els esquís i les carmanyoles i en milers de cotxes es traslladen cap a Andorra tots alhora com si no hi hagués demà, mentre nosaltres, en lloc de rebre’ls amb els braços oberts posant banderoles als carrers, ballant-los el contrapàs i entonant “Oh, benvinguts, passeu, passeu”, els fem morros. El cas és que més que alegrar-nos de la seva arribada, aquí ja tremolem des d’uns dies abans i, cadascú segons les seves possibilitats, es prepara per rebre l’envestida seguint una de les dues modalitats més populars: confinament o evacuació. 

Aquest any, per sort, ho hem tingut bé. Gràcies al cel el dia 6 s’ha escaigut en dissabte i poc o molt hem jugat en igualtat de condicions. Els que han pogut han marxat ben lluny de les terres andorranes i del Pirineu en general, cap a les terres del sud, que si no fos pels escapats d’Andorra haurien quedat del tot despoblades, i els que estem estalviant per poder comprar torrons i pernil per Nadal, ens hem confinat a casa amb uns tronquets per fer foc, algun bon llibre i les figuretes a punt per muntar el pessebre. Aquest any rai!

Els anys realment infernals són aquells que el dia de la Constitució espanyola cau, posem per cas, en dijous, i a nosaltres ens toca treballar com cada dia i ho hem de fer, vulguis o no. Ens hem de presentar a la perruqueria a rentar caps, a l’escola a fer classe, a l’oficina a introduir factures o a la consulta podològica a arreglar peus, i aquestes ocupacions plaents i regalades que les setmanes normals tant ens alegren i ens dignifiquen (bé, potser sobre la de fer classe n’hauríem de parlar més detalladament) es converteixen de cop en un pur infern per la simple raó que agafar el cotxe per arribar o tornar de la feina és una missió gairebé suïcida. 

Jo aquest any he passat els dies de reclusió llegint Entre l’infern i la  glòria, el sensacional llibre d'Àlvar Valls sobre Verdaguer i preparant galetes de Nadal. He estat de meravella. Sense plorar a la cua d’entrada de cap aparcament ni res. Però l’any que ve, ai, l’any que ve, pobres de nosaltres, el dia de la Puríssima serà dimarts i patirem com mai!

Fa anys que hi dono tombs i crec que he trobat la solució. Ara que les aigües ja estan remogudes, que si Europa sí, Europa no, una promesa electoral captivadora seria proposar que el dia 6 de desembre (i si ens estirem una mica fins i tot el 7) a Andorra també fos festa. Si algun polític espavilat lliga el vot (a favor o en contra, segons li convingui) a l’acord d’associació amb la Unió Europea i que aquests dos dies siguin festius, ho té guanyat. No en tinc cap dubte.