Encara visc sota els efectes de l’esdeveniment. No n’he tingut prou amb l'omnipresència als mitjans i xarxes. Entro a Vatican Media i se m’obre tot un món: paper, digital, cartró ploma o tela. En paper, 8 mides. Una foto de paper de 24 per 36 centímetres costa 7 euros. Cartró ploma 70 per 1 metre, 100. 
Buscaré les del dia del Congrés dels Diputats a Madrid. En un atac d’ingenuïtat màxima pensava que vivia en un Estat aconfessional del segle XXI, amb separació entre les religions privades i les institucions públiques i democràtiques però, en veure el Papa de Roma fent un sermó al Congrés, amb el cardenal Omella assegut al costat dels membres de la mesa, tots els ministres del Govern i els diputats ben apretats als bancs, escoltant servilment com en una sessió de catequesi solemne, canvio d’opinió. Aquest sermó, ple de contradiccions amb les lleis que aquell parlament democràtic ha aprovat, provoca, com a mínim, molta perplexitat. 
Busco les imatges de Barcelona. La cosa va més de misses i de temples, Montserrat i la Sagrada Família, espais per a la religió, que ja quadren més amb l’objectiu i missió d’un Papa de Roma, però el paper dels polítics representants de les institucions sembla igualment del segle XII. Ell i els Reis, presideixen des de dalt de la piràmide (allò dels senyors i els vassalls que sortia als llibres de text), mentre el poble admira la solemnitat d’uns edificis majestuosos que li diuen: “ets petit, petit” i “pecador, molt pecador”. Estructures del segle XII però comunicació del segle XXI, res estrany per a una institució expertíssima en rituals. Moviment, música, testimonis explicant-li la seva vida com en un plató a la tele, tot dinàmic i directe a l’emoció.  
Busco més fotos, ara ja fora de Vatican Media. A l’antic hotel Pol de Sant Julià, convertit en espai cultural, hi ha instal·lada una exposició de les imatges premiades o seleccionades pel World Press Photo. Reportatges d’arreu del món, sobre guerres, històries personals o col·lectives, problemes incòmodes, realitats de l’altra punta del món, que ocupen poc temps i espai als mitjans i encara menys a les xarxes. S’hi pot veure des d’un sopar familiar enmig de la desolació a Gaza fins a la vida quotidiana d’una ballarina anorèctica. Imatges de fotoperiodistes impreses per veure amb calma i paciència, lentament.  
Andorra entra en un circuit important i acull una exposició de CCCB o de centre cultural de Berlín o d’Amsterdam. Reunió de Papaia, gent creativa que obre finestres, després de l’Andart, ofereix una oportunitat única, tot i que breu perquè s’hi ha d’anar abans del 30 de juny. Una oportunitat per aixecar-nos del sofà mental, sacsejar idees, homenatjar els 1.753 fotoperiodistes assassinats, plantejar preguntes, dubtes… Una exposició per preocupar-se, enfadar-se o tenir esperança, això ja depèn de cadascú.