En temps de sobreinformació, la desinformació avança amb massa facilitat. 
Aquest article neix de la necessitat de rebatre un argument que s’ha repetit insistentment en el debat públic sobre l’Acord d’associació amb la Unió Europea: aquell que vincula l’Acord amb un suposat creixement desmesurat de la població.
Aquestes afirmacions no són anecdòtiques ni fruit d’un malentès puntual. Formen part d’un relat que s’ha anat repetint de manera sostinguda en el temps, tot i haver estat contrastat i desmentit en diverses ocasions, fins i tot en seu parlamentària. Malgrat això, el missatge persisteix i es reprodueix.
Tampoc no es pot atribuir aquesta situació a un simple reduccionisme periodístic, com sosté Concòrdia. En els darrers 18 mesos, he pogut comptabilitzar no menys de vuit afirmacions de membres d’aquesta formació, en mitjans de comunicació diferents, que malinterpreten de manera intencionada el contingut de l’Acord d’associació pel que fa a la circulació de persones.
Sense anar més lluny, la setmana passada, en aquest mateix rotatiu, el president del grup parlamentari de Concòrdia, Cerni Escalé va declarar que “en el cas de la lliure circulació de persones, la clàusula obliga a un creixement del 7% de la població comunitària cada any”.
Aquesta afirmació voldria dir que Andorra hauria d’absorbir cada any, com a mínim, un increment del 7% sobre el total de ciutadans de la Unió Europea residents al país. 
Però aquesta lectura no s’ajusta al que estableix l’Acord.
L’Acord fixa aquest increment del 7% sobre la mitjana dels permisos concedits durant els cinc anys anteriors a nacionals de la UE que portin com a màxim cinc anys residint al país. 
Per tant, l’increment es calcula sobre autoritzacions, no sobre residents.
I la diferència no és menor. Les dades canvien radicalment: segons la interpretació  de Concòrdia, l’increment seria de 2.467 nous residents comunitaris, mentre que l’Acord estableix un mínim de 385 noves autoritzacions.
La segona afirmació, vinculada a la “lliure entrada de nacionals de la UE”, és encara més representativa. Contràriament al que s’ha afirmat, l’Acord d’associació en cap cas estableix una entrada lliure de nacionals de la UE a Andorra. Al contrari: manté l’obligatorietat d’un sistema de quotes per residir al país, un aspecte que s’ha explicat i difós reiteradament.
En canvi, sí que estableix la lliure circulació dels andorrans a la Unió Europea sense límits: per estudiar-hi, treballar-hi, fer-hi pràctiques acadèmiques o professionals, o jubilar-s’hi. 
Parlar de població en lloc de permisos, o d’obertura sense esmentar les quotes, no és una qüestió tècnica ni un simple matís “perquè així s’entén millor”. És una qüestió de rigor i d’honestedat política.
Aquestes manifestacions semblen exemplificar el que es coneix com l’efecte de veritat il·lusòria: fer creure que una afirmació és certa simplement a força de repetir-la.
I aquest és precisament el risc del moment actual: que la reiteració de missatges erronis o malintencionats acabi distorsionant la comprensió i la valoració de l’Acord d’associació.
La discrepància sobre l’Acord és legítima. Però la decisió que haurem de prendre en referèndum és d’una elevada transcendència, i l’anàlisi i les posicions que se’n derivin han de construir-se des del rigor i la responsabilitat, sobre la base d’arguments sòlids i contrastats.